Competències (i 2)

Sembla corroborar la idea de conflicte sense solució un altre dels germans més freqüents de petere, el verb repetir i la seva prole: repetició, repetidor, repetitiu… L’eco ens porta ressons del passat, de tres segles d’enfrontament, i del futur: seran tres segles més? Segur que ells ho preferirien, malviure abans que renunciar a la mamella que sempre raja.

I amb això arribo al germà que ens incumbeix directament: competir. No deixa de cridar l’atenció que el camp semàntic d’aquest verb, especialitzat en esport des dels vells temps olímpics, hagi anat desplaçant el centre de gravetat, primer cap al món del comerç (els competidors que a Atenes anaven amb calça curta s’han posat corbata i mostrari a la vida moderna) i finalment cap al de la jurisprudència, especialitat política. Paral·lelament, dos adjectius han ampliat el seu abast fins a fer-se gairebé d’aplicació universal: competitiu i, encara més, incompetent. I no és balder observar que, etimològicament parlant, un incompetent seria ‘aquell que no sap demanar’. Mira si és pobre d’esperit, mira si és inadaptat als temps que corren, que ni tan sols sap demanar. O pidolar, precisament un dels germans que ens quedaven per descobrir. És la prova que faltava per comprendre la perversió del sentit modern de competència: que sigui fill de la mateixa mare que pidolaire esvaeix tot dubte sobre el desequilibri moral que hi ha a l’arrel d’aquest concepte jurídic. Qui mana estableix què poden demanar els altres, i després dictamina si cada petició és pertinent o no.

Per tancar el cercle de l’absurd recupero la imatge de l’olivera de tronc cargolat: l’estadi més actual del verb competir, que és el que ens interessa, el de ‘pertànyer en virtut d’un dret’. És a dir, aquell sentit que explica que als tribunals o altres instàncies administratives els corresponen determinades atribucions. Això et competeix a tu, això em competeix a mi. Si a la Generalitat no li competeix decidir que es vol emancipar, segons ens confirmen aquests nous revolucionaris de pa sucat amb oli (fantàstic aquell microacudit llegit a Twitter: “-Hola, ¿Podemos?, -No, no podéis”), si a la Generalitat no li competeix, deia, se’n desprèn que és incompetent, o sigui, el que ens ensumàvem: que no serveix per a res. Per tant, davant d’aquesta realitat político-etimològica només podem fer dues coses: o deixar que els pares ens continuen dient tota la vida a quina hora hem de tornar a casa i quant ens donen de setmanada, o bé deixar de demanar. Que es fiquin, perdó, que es transfereixin les competències allà on els càpiguen, que nosaltres ens n’anem a competir en una altra lliga.

TOTES LES NOTÍCIES