El Parc Olímpic del Segre i RàdioSeu s’han sumat aquest dilluns a la commemoració del 30è aniversari dels Jocs de Barcelona 1992, amb un especial del programa ‘Carretera i Manta’ que s’ha emès des de la Terrasseta del recinte olímpic urgellenc. L’espai ha recordat com es va viure l’esdeveniment a la Seu d’Urgell, la transformació que va suposar per a la ciutat i el llegat que hi ha deixat i que encara és vigent avui.

La taula rodona, presentada per Ignasi Cervera, ha comptat amb la participació de Joan Ganyet, alcalde de la Seu d’Urgell entre 1983 i 2003; Marc Vicente, piragüista olímpic als Jocs de 1992 i actual president del Club Cadí Canoë-Kayak; i Meritxell Rodríguez, expalista internacional i actual gerent del Ràfting Parc.

Joan Ganyet ha recordat com va néixer l’oportunitat única que la Seu acollís proves de Barcelona’92 i assegura que “hi va tenir una part de responsabilitat Sant Pere”, en referència al fet que els tràgics aiguats de 1982 van evidenciar la necessitat de canalitzar el riu Segre “i la ciutat, com una au fènix, ho va saber aprofitar” de cara a prevenir futures inundacions i reordenar la zona d’horts, on l’Ajuntament hi tenia parcel·les pròpies.

Dos altres factors de sort que ho van possibilitar van ser l’elecció de Barcelona per a acollir els Jocs -que es va conèixer l’octubre de 1986- i el fet que l’eslàlom d’aigües braves tornés al programa olímpic, després que anteriorment només hi havia estat present una vegada: a Munic 1972, quan va ser esport d’exhibició.

Sobre el fet que la Seu aconseguís una inversió tan important com el Parc del Segre, l’exalcalde n’ha destacat el paper que hi van tenir per a fer-ho possible, les gestions del llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall; el president el COI, Joan Antoni Samaranch, i qui era el president de la Federació Internacional de Canoa, Sergio Orsi. Del llegat, Joan Ganyet en valora que actualment el Parc ofereix una “transició magnífica” entre el nucli urbà i el seu entorn natural i també que va ser la base perquè el Cadí CK esdevingués “un club molt potent”.

Un somni esportiu i de ciutat fet realitat

Pel que fa justament a l’aspecte purament esportiu, Marc Vicente ha assegurat que ell mateix és “fruit dels Jocs Olímpics”, perquè va començar a practicar el piragüisme tot coincidint amb el moment en què es començava a parlar de la possibilitat que l’eslàlom fos reconegut com a esport olímpic i que, a més a més, aquesta estrena tingués lloc a la Seu. La seva generació també va “veure créixer el Parc”.

Uns anys que recorda com “la realització d’un somni, perquè ja n’havíem vist mapes però fins que no va començar a agafar forma no vam ser conscients de les seves dimensions”, i assegura que fins llavors “era impensable” poder entrenar en ple Pirineu amb unes instal·lacions com aquestes.

Pel que fa als dies de celebració dels Jocs, ara fa just trenta anys, Vicente ha descrit amb emoció el procés que van experimentar des que es va començar a treballar amb la possibilitat que els Jocs fossin a la Seu, fins que es va trobar participant en les proves per a escollir els palistes que hi competien, en les quals ell va ser un dels triats juntament amb el també urgellenc, Pere Guerrero.

L’actual dirigent del Cadí CK assegura que el sol fet de ser voluntari ja era una il·lusió per a ell i que arribar a competir a casa va ser “com estar en un núvol, una experiència molt gran, sobretot pel fet d’haver viscut tot el procés de construcció i l’evolució i la il·lusió que la gent hi va dipositar, amb una passió brutal”. I de la pressió que tot això comportava, assegura que no els va afectar i que de la participació en la competició només en tenen bons records.

“La millor instal·lació del món” en aigües braves

De la seva part, Meritxell Rodríguez considera que la instal·lació del Parc del Segre és “el millor llegat” de Barcelona’92 al Pirineu perquè, també en l’aspecte esportiu, “va donar un impuls al Cadí CK per a tenir aquesta massa crítica de socis que són els que fan que el parc segueixi viu”.

Rodríguez no dubta a definir el Ràfting Parc com “la millor instal·lació del món” per al piragüisme d’aigües braves i reivindica que això “s’ha de posar en valor perquè molt poca gent és conscient que és una instal·lació bastant sostenible, encara més tenint en compte que es va fer a començaments dels anys 90″.

Al respecte, l’actual directora del recinte recorda que en aquell moment “ja es va tenir en compte el règim hídric del riu Segre, que en èpoques com l’actual és precari”, i que això permet que el canal pugui funcionar si cal “els 365 dies de l’any”, gràcies a que disposa d’un circuit tancat perfectament adaptat a l’actual context de canvi climàtic.

En aquest sentit, Meri Rodríguez defensa que la instal·lació que va dissenyar l’enginyer urgellenc, Ramon Ganyet, era “molt avançada al seu temps, perquè compta amb una central hidroelèctrica que et permet turbinar i bombejar alhora, quelcom únic i amb unes màquines que encara avui només n’hi ha dotze a tot el món”.

Un altre element que fa el complex sostenible és que “el balanç energètic anual és positiu”, mentre que d’altres recintes semblants han de fer un gran consum d’energia. Pel que fa a l’aspecte esportiu, la gerent en destaca el bon estat de salut del planter del Cadí CK, la diversificació de l’oferta esportiva que s’hi pot trobar i l’actual repte d’aconseguir que hi hagi activitats tot l’any.