Comissió d’estudi

Alguna mena de justícia còsmica o poètica hi ha d’haver en l’atzar que ha unit dos mots tan distants en un episodi del conflicte. Distants etimològicament parlant; no pas en la forma ans en el nombre de parents, que no pot ser més oposat. La quantitat de derivats que genera un ètim no és pas fruit de l’atzar: revela la necessitat que els parlants n’han tingut al llarg de la història i la traça que ha demostrat el llenguatge per generar una matriu que donés prou rendiment. Ho tradueixo a números, va, que (paradoxalment) s’entendrà millor. Comissió, una paraula semi-culta a la qual hem accedit a través del llenguatge polític o de l’àmbit educatiu, és un derivat del verb cometre, que al seu torn prové de metre. Encara que la mare llatina, mittere, era un verb de moviment (‘enviar; deixar anar, llançar’), en català va adoptar el significat de posar, i en la llengua antiga va tenir gran vitalitat. Actualment és un arcaisme (no pas barbarisme), però ens ha deixat una petja nombrosíssima: admissió, intermitent, promesa, transmetre, emissora, entremès, permís… De fet, pràcticament podríem omplir aquest article simplement llistant, poca broma, el centenar i mig de derivats que n’han anat sorgint, molts dels quals, si volguéssim, relacionables amb el nostre tema (compromís, submissió, escomesa, comissaria, comitè, dimissió…).

En canvi, estudi constitueix tota una sorpresa perquè, a pesar de ser un terme d’allò més corrent, ha servat un nucli familiar certament reduït (el verb estudiar, el substantiuestudiant i quatre adjectius: estudiantesc, estudiantí, estudiantil i estudiós). Com s’explica aquesta diferència tan abismal? Doncs per la polisèmia: estudi ha pres diversos significats en camps variats (escolar, urbanístic, judicial, laboral, etc) mentre que metre es va quedar exclusivament amb el sentit primari de ‘posar’ i després en va anar adjudicant un d’específic a mesura que creava noves formes. Amb alguna excepció, com, ves per on, precisament comissió, que abans del significat de ‘reunió de persones delegades’ té el de ‘encàrrec’ (en italià commissione és el mot habitual per dir allò que l’àvia en deia recados) i dos de molt interessants: l’acció de cometre (i per tant, necessàriament, un delicte o un crim) i el tant per cent que cobra un agent per realitzar determinada transacció comercial. No em digueu que, amb aquests elements, les vicissituds que li esperen a una comissió d’estudi no resulten novel·lesques. Amb el vet d’un tribunal constitucional com a punt de partida de la intriga.

TOTES LES NOTÍCIES