Al seu moment, quan el partit d’Ada Colau i Xavier Domènech va trobar finalment la denominació que buscaven, no en vam fer gaire cas, però ara que, uns quants mesos després, el nom popular ja s’ha sedimentat prou perquè tothom adreci directament als “comuns” les protestes per l’actitud ambígua que mantenen en relació al referèndum, és un bon moment per posar-hi el focus.
    D’entrada, des d’un punt de vista semiòtic, diria que l’operació de rentada de cara ha estat un èxit. El precedent històric d’aquest terme està tan sobrecarregat de referents, tan connotat (em refereixo a comunisme), que fa feredat pensar com mitjançant la simple supressió d’un sufix (-isme, -ista) se’n pot eliminar tant de significat adherit. I encara més quan tant l’un com l’altre terme provenen d’una base llatina que ja tenia aquest mateix sentit (communis) i que ha generat una família molt monolítica des del punt de vista semàntic: dels comuners de Castella a la nostra comunitat (ja sigui europea, amb el seu ús excessiu de l’adjectiu comunitari, o de veïns), passant pels comunards francesos del XIX. Només dos termes han estat capaços de desviar-se una mica de tanta ortodòxia soviètica: la comunia, un mot certament poètic per designar ‘un acord o pacte entre dues persones’ (deu fer segles que no el fa servir ningú) i el simpàtic descomunal, que era particularment car al poeta Verdaguer.
    Ara bé, malgrat l’enorme càrrega ideològica i simbòlica de tota aquesta colla, hi ha una escletxa per on se’ls ha esquitllat un veritable torpede a la línia de flotació de la transcendència que sembla caracteritzar-los. Em refereixo, és clar, a la comuna. La “cambra on hi ha, instal·lat en un banc, un recipient o tapadora per a fer-hi les defecacions i les miccions” rebé aquest nom pel motiu evident que era l’única que compartien tots els habitants d’una casa. I encara que fins ben entrat el segle XX solia estar al més allunyada possible de la zona noble o presentable del domicili, a ningú li va fer gaire mal d’orella quan la propagació del moviment contracultural va posar de moda les noves comunes, que ja no eren el quarto de les vergonyes sinó el precedent lisèrgic i pelut dels pisos compartits. Les comunes hippies han conservat en els ambients esquerranosos un cert prestigi mític, mentre que de la comuna de les cases antigues ningú sembla recordar-se’n gaire. I tanmateix, quan sento aquests recargolaments sintàtics i conceptuals que evacuen precisament la Colau, en Domènec i companyia, el que em ve més aviat al cap és… ho endevineu?