Que el crucigrama és un gènere que desperta passions ho demostra l’allau de feedback rebut a conseqüència a la sèrie de quatre articles dedicats al gènere. Una part dels quals, és just dir-ho, per insistir en el fet que la denominació proposada de crucigrama no és correcta i que oficialment se n’ha de dir ‘mots encreuats’. Com que ja en vaig parlar en el primer article de la sèrie, no hi insistiré per no avorrir el lector.
Força més interessants són altres observacions de clients/solutors (també em vaig referir a la inexistència d’un terme per designar la persona que es dedica habitualment a resoldre’n) que parlen amb l’experiència de qui s’enfronta sovint a aquest repte. La majoria concorden en una de les premisses bàsiques de la meva argumentació: que el costum hi fa molt, i que per regla general a mesura que s’agafa confiança amb l’estil del teu crucigramaire de capçalera es rebaixa el temps dedicat a resoldre’l (i em permeto de reproduir aquí l’observacio de Martí G., de Banyeres del Penedès, que declara que s’ho passa tan bé que «intento fer veure que no he pescat l’acudit perquè així em duri més».
Dit això, passo a les observacions més crítiques, que són nombroses. No són pocs els solutors que asseguren que sovint el joc o mecanisme proposat se’ls escapa, en el sentit que no detecten l’acrobàcia proposada. La Maria Helena de Montgat posa com a exemple la definició «Borratxo com cada anglès», la resposta de la qual, EBRI, és un joc de paraules català-anglès que lògicament demana un mínim de coneixement que no tothom té (ni té per què tenir, per descomptat). Per la seva banda, un solutor que només firma amb inicials, de Barcelona, és del parer que aquesta mena d’estratègies no són acceptables quan la solució inclou un barbarisme, perquè una cosa és jugar amb el doble sentit del PIANO (que tots els melòmans saben que en italià significa ‘a poc a poc’) i una altra posar-hi pel mig un PUESTO (a la definició «Segons com esputo es fa lloc immediatament»), queixa amb la qual haig de reconèixer que no estic del tot en desacord.
En tercer lloc, i relacionada amb l’anterior, reporto el comentari del Josep M. de Cornellà, que confessa que va trigar molts i molts crucis a trobar-li la lògica a un recurs que faig anar sovint, com per exemple a la definició NAP: «Terra avall és un tubercle, terra amunt l’aliment bàsic del veí ». En posició vertical, nap llegit a l’inrevés fa PAN, que és l’aliment del veí si entenem el veí en el sentit geogràfic, és a dir, el castellà.