Que de tant en tant no quedi més remei que introduir un terme científic, una tribu africana de nom desconegut o una malaltia insòlita per fer quadrar la graella no sinifica que sigui el programa qui tingui la paella el mànec; és, senzillament, un aprenentatge d’acord, una negociació entre l’art i la realitat. En certa manera s’assembla a la feina del poeta: la rima és un mecanisme magnífic per crear bellesa, però alhora és un potentíssim element restrictor. La traça del creador rau precisament a encarar els obstacles amb la intenció de treure’n el màxim profit.

Per exemple, i amb això ja entro de ple en l’últim i més important element de tot plegat, les definicions, és a dir, l’estil personal; per exemple, deia, en un moment donat no et quedava altra opció que col.locar un mot del llenguatge quimic com ara POTASSI. Si el defineixes segons el que diu el diccionari, ‘Element químic del grup dels alcalins’, el solucionador se sentirà posat a prova però tu t’avorriràs; si en canvi el presentes, posem per cas, així: ‘Segons com apostis guanyaràs un bon element’, ell s’haurà d’esprémer molt més el cervell i tu t’hi hauràs divertit, perquè hauràs fet servir un dels jocs tradicionals de l’enginy, l’anagrama: les lletres de potassi són les mateixes que les d’apostis. Un altre cas: si t’ha sortit un membre d’una secta xiïta que es diu IMAMITA, ídem que abans: o hi plantes la definició de l’enciclopèdia, que de tota manera servirà de poc perquè no la coneix ningú, o ho agafes per la banda de la fantasia: ‘secta xiïta que reclama sa mare cubana’. En aquest cas el joc que hi hem aplicat és el de l’homofonia (imamita sona com ¿y mamita?), i encara que tampoc facilita la resolució hi afegeix un toc d’humor absurd que molts assidus del joc agraeixen.

Aquesta és, doncs, la mare dels ous dels mots encreuats: la relació que s’estableix entre qui els elabora i qui els resol. Naturalment, hi ha qui l’únic que busca és posar a prova el seu saber i per això li agraden els crucigrames anomenats enciclopèdics: quin riu travessa els Urals, com es deia la mare de Job o a quina familia de peixos pertanyen els teleostis. És la tradició italiana, de la qual beu l’espanyola i que durant anys i panys va monopolitzar el sector en la premsa castellana (d‘aquí els famosos ‘yunque de platero’ i ‘baile canario’ amb què tantes generacions encara identifiquen, dissortadament, el crucigrama).

Per Pau Vidal / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada