Per al novell, la col·locació dels quadrets negres a la graella serà una conseqüència directa de les primeres paraules que triarà, i aviat es toparà de morros amb la crua realitat: no funciona. Posem que et sents entusiasta pel repte i decideixes començar amb el mot ENTUSIASME. 10 lletres. Pam, ja les tens allà, al capdamunt de tot. I a la posició número 11 hi plantes, naturalment, el quadret negre. Molt bé, i ara què? Pots decidir començar a tirar verticals a partir de les lletres que ja tens.

Per quina comences? Tant se val, per la T mateix. Però comencis per la que comencis, no trigaràs ni tres mots a adonar-te que estàs caminant de dret cap a l’abisme, perquè si corones cada mot nou amb un quadret negre, aviat tindràs un caos a la graella ple de buits d’una, dues i tres lletres per omplir i un fotimer de quadrets negres com pedaços a l’ull d’en Tísner que ja s’hauran convertit en antipàtics esculls.

Al cap d’uns quants intents, descobriràs un dels secrets més ben guardats dels crucigramistes: la millor estratègia és col•locar d’entrada tots els quadrets negres, o com a mínim després del primer mot, que sol anar a la primera horitzontal i fa una mica el paper de bandera d’aquell cruci. I quants se n’hi posen? Doncs depèn. En realitat no hi ha cap llei escrita, i la no escrita enuncia això: com més quadrets negres, més fàcil de solucionar. Això es pot comprovar d’una manera molt senzilla simplement resolent uns quants exemplars de diaris diferents: ja veureu que com més tacada de negre és la graella menys difícil resulta, en general, de solucionar. Així, el crucigrama ideal fóra aquell que no en tingués cap, i que totes les solucions fossin paraules igual de llargues que anirien de dreta a esquerra (o viceversa) i de dalt a baix (ídem). Crucigrama que no cal dir que ningú ha aconseguit confegir.

I amb això arribem al punt més delicat de l’ofici: la tria del mot. Delicat perquè una altra lliçó que l’aprenent no trigarà a descobrir és que haurà d’admetre un determinat nombre de paraules indesitjades o, senzillament, no volgudes. Perquè la segona ensopegada és aquesta: pensar-se que podràs omplir els aproximadament cent cinquanta quadrets blancs amb mots que vols tu. I resulta que no. Tu triaràs el primer, i el segon, i uns quants més, però a mesura que els condicionants vagin estrenyent t’hauràs de rendir a l’evidència: o acceptes paraulotes com ara IMAGO (què coi és un imago?, pensaràs) o allò no hi ha manera de quadrar-ho.

Per Pau Vidal / ACPG – Redacció