Colonialisme gastronòmic

No és ni de bon tros un fenomen nou. Els cuiners de l’aristocràcia francesa del segle XVIII, quan ja no varen saber d’on treure més idees noves pels plats que oferien als seus senyors, el que feren fou girar els ulls cap a la gastronomia popular de tot el país i, donant-hi un toc refinat, presentar-ho com a creacions pròpies a les que, per més tranquil·litat i seguretat, posaven el nom del seu senyor, i es quedaven tan amples.

El problema va sorgir quan, amb la Revolució Francesa, molts dels que acudiren a París per configurar el nou estat arrossegaren amb ells als seus cuiners, o encoratjaren als seus veïns que treballaven als fogons a provar fortuna a la capital francesa. Perquè aleshores, comensals i experts varen tenir l’oportunitat de posar costat per costat les dues realitats. La dels plats més o menys innovats i enriquits dels cuiners refinats i la dels plats simples i directes dels cuiners seguidors de la tradició.

A casa nostra i des de fa uns anys, està passant exactament el mateix. Desprès d’unes dècades de conèixer productes i tècniques alienes a través dels nostres cuiners més emblemàtics, la proliferació dels restaurants més o menys ètnics que defensen determinades cuines autòctones des d’una autenticitat similar a la d’aquells restauradors de províncies arribats a París, està donant a conèixer plats i productes en versió original que els clients havien albirat o tastat en els seus cada cop més freqüents i llunyans viatges.

Potser per això l’edició d’enguany de la guia Michelin sembla haver dedicat menys esforç a descobrir perles o consagrar promeses del nostre país.

Per això i potser també perquè la manca de ressò mediàtic de la nostra cuina -ara mancada de la polèmica tradició versus innovació que suposava la coexistència a la part alta del podi de Santi Santamaria i Ferran Adrià- la fa poc atractiva per qui depèn de la repercussió dels seus estrellats.

Una darrera observació. El desplaçament de l’interès mediàtic cap a la llista de la revista Restaurant en competència amb la Guia Michelin. Serà perquè la primera agafa restaurants de tot el món i la segona no?. Si ens hem acostumat a les pel·lícules en V.O., estarà passant el mateix amb les cuines?

2 comentaris

  1. Queda prou clar al peu: “Article escrit per a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta”

  2. Si aixo es “forum andorra” ¿per que ” els nostres cuiners” el ” nostre país”? En lloc es menciona “espanya” al text.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.