Tant fixar-se en els cognoms i sovint la substància és en el nom. La casualitat ha volgut que quan encara ressonen els brams d’ase patronímics hagi aparegut una esquela que és tota una paràbola bíblica. Els qui compartim la dèria per la secció necrològica som legió, i cadascú se sap la seva. La meva és que aquests requadrets luctuosos constitueixen veritables retrats de l’evolució social del país. En ben pocs centímetres tens una descripció del que hem estat, el que som i el que serem. Per això la de dijous, el dia abans de la Diada, era tan significativa.
Resulta que va finar una persona de cognoms tan inequívocs com Bonet i, ves quina casualitat, Godó. El nom encara ho era més, d’inequívoc: Javier. I ara ve el retrat. El de la vídua no podia ser menys: Carbonell i Torrens (sic) els llinatges i María Luisa el nom. Llegiu-lo ordenat que val la pena. Ja em sembla veure una pel·li d’en Camino. Els germans, no cal dir-ho, no desmereixen: Carlos, Miguel, Rosa, Gloria, Victoria, Pedro i, al tanto, Jordi (l’ovella negra de la casa, l’únic que va anar al registre civil a canviar-se’l?). Aparellats amb una Carmen, una Trinidad, una Huguette, un Luis i una Cuca. Semblen el casting d’Un llarg hivern. Passem a la segona generació. Com van batejar aquesta parella la seva prole? Doncs en consonància amb els temps (i la posició social, presumiblement): María Luisa, Javier, Victoria i Claudio. Impecable. Però alerta que passen els anys i apareixen els sobrevinguts (gendre i nores): Jordi, Catherine i Mireya (sí, amb i grega). Els vents post-franquistes també bufen per a la noble nissaga. I ara ve el més interessant, la Catalunya fracturada. Perquè el país està dividit, ben cert, però no pas d’ara sinó de fa molts anys. De fa unes quantes generacions. Guaiteu els néts de can Bonet: Jordi, Anna i Jordi per una banda i Víctor, Carlos, Miguel i Enrique per l’altra. Si això no es una divisió en dos equips ja em direu què és. Només cal imaginar-se com deuen pronunciar el seu cognom els segons per intuir a quina llista electoral segurament no aniran mai.
No us penseu que això tingui res d’extraordinari. Sovint, al mateix diari (especialista en el gènere), s’hi troben casos més extrems: parelles de llinatges autòctons d’aquells que semblen caricatures (Puigdemont, Malagarriga) que han omplert el registre d’Álvaros, Gonzalos o Palomas; i viceversa, cognoms castellans que dues generacions després es reencarnen en Pols, Janes i Laies. Perquè la diferència bàsica entre el nom de pila i els cognoms és que el primer es tria. El llinatge tragina el pes dels orígens, el nom branda la força de la voluntat.