Clara Segura torna a interpretar als escenaris la mare amb problemes de conciliació protagonista de ‘Conillet’ després d’haver estat una de les protagonistes de l’exitosa sèrie de TV3 ‘Nit i dia’. És el primer monòleg d’una actriu que ha interpretat comèdia i tragèdia al cinema, la televisió i el teatre.

Conillet és el seu primer monòleg. Tracta un tema delicat, la conciliació de la vida laboral i personal d’una dona. Com va afrontar aquest doble repte?
Tenia moltes ganes de fer un monòleg. És una mare de dos fills teatralment fora de sí, portat a un extrem a l’inici, tot i que després vas veient els punts de connexió que hi ha amb les dones reals o amb els homes reals. És tot un repte estar sol a l’escenari i portar absolutament el pes d’una obra. M’ha anat molt bé tornar un altre cop a fer temporada. El que necessita un monòleg és fer-lo amb el públic, no només assajar, sinó fer-lo moltes vegades. La quantitat de vegades que el facis és el que et dóna la frescor.

Ha interpretat dones molt potents al teatre. Diu que tant Antígona com Nawar Marwan (Incendis) eren heroïnes clàssiques, mentre que Serafina de La Rosa tatuada era més terrenal, igual que Antonietta d’Una giornata particulare. On es situa la protagonista de Conillet?
Es mou en l’àmbit absolutament terrenal, però ja passada de rosca. Em ve al cap la Sarah Connor de la saga Terminator. Intenta educar els fills sent molt intervencionista i alhora el que pretén d’ells és que arribin a ser superautònoms. I aquesta és una de les gran dicotomies que trobem els pares i les mares en l’educació. Els donem [als fills] moltes eines perquè siguin autònoms, però alhora hi estem molt a sobre. Abans, l’educació era una qüestió comunitària. Els nens es criaven al carrer amb les famílies, amb les portes obertes de les cases, amb les àvies, amb les tietes, les veïnes. Aquesta tribu ha desaparegut. Ara hi ha pares desbordats per la feina, per culpa d’una conciliació nefasta, i avis –si n’hi ha– també estressats.

Va protagonitzar Nit i Dia després de tres anys sense haver aparegut en televisió. Què li va agradar del projecte?
No havia fet mai el gènere de Nit i Dia i crec que el gènere que toca la intriga i el suspens és apassionant. En llegir els guions, vaig pensar que la història era fantàstica. Les trames de tots els personatges estaven molt ben lligades i cada un dels personatges tenia molta identitat. Trobar guions així a la televisió és un luxe. Hi ha un súper equip a Nit i Dia. La matèria primera era molt bona, el repte era saber-la fer florir i que enganxés l’espectador. Em venia molt de gust fer un personatge que amaga la seva vida privada i personal. També em semblava molt interessant fer una dona que renuncia a la maternitat per dedicar-se a la professió.

És una sèrie que es va rodar en escenaris reals. Era una dificultat?
No sempre pots estar a l’Institut de Medicina Legal [on es va rodar part de Nit i Dia] dues setmanes senceres, que és el que t’aniria bé, sinó que has d’anar fent de manera que la vida al lloc sigui compatible amb gravar una sèrie. I això et porta més embolic perquè actues a trossos, però alhora tens el luxe de poder estar on realment treballa el teu personatge. Ajuda molt entrar en un quiròfan que sigui de veritat i que no hagis d’anar en compte de no fer soroll perquè no es noti que és de fusta.

No volia mostrar un nu a la sèrie perquè tampoc s’havia parlat de nus masculins. Interpretàveu les escenes de sexe vestits.
S’exigeix més a una dona i es busca molt més el nu femení. A part, hi ha un prejudici entre els actors, els directors i els guionistes, que no donen la importància que se li hauria de donar a assajar aquestes escenes. Quan veus que una escena normal s’ha assajat i una escena com aquesta es dóna per suposat que sortirà, com a actriu penso “doncs home no, treballem-ho o parlem-ne”. No m’agrada exposar-me perquè sí, ja m’exposo en moltes coses a la meva feina.

Ha actuat a la sèrie Web Therapy, basada en videotrucades per ordinador. Com s’actua en un espai tan reduït?
El director em deia: “A tots els actors que passeu per la sèrie us encanta el joc, perquè realment us l’arribeu a creure”. Era en una casa de fusta, però tenia l’ordinador i veia perfectament l’Eva Hache, que feia el seu personatge, i sí que tenia la sensació d’estar fent una conversa d’Skype amb ella. És curiós com una cosa tan simple alhora sigui tan efectiva. Quan ja hem passat a l’altre extrem [en cinema i televisió] que veiem converses en què ni es veu la cara dels personatges, tornar a una cosa tan rudimentària com una càmera fixa i tu mirant a càmera té el seu atractiu, tant de fer com de veure.

Va protagonitzar Incendis, una obra molt intensa. Com es prepara?
Són aquests projectes que quan els estàs treballant, llegint o assajant, tens la sensació de dir “això, per a mi, és un clàssic”. I quan tens la sort de veure que la sacsejada emocional que tu has tingut la tenen els espectadors, és un nivell de catarsi col·lectiva molt potent. Tens la sensació que heu anat junts a fer un viatge. I això no sempre passa.

Ha codirigit amb Bruno Oro les peces teatrals No et moguis i Nena, maca… les postres. Com s’afronta el pas de dirigir i, a més, fer-ho en dues obres tan variades i diferents entre sí?
Amb el Bruno, aquest procés és d’una naturalitat que ni es planteja. Ens complementem molt bé. Quan ens vam conèixer, vam connectar de seguida amb l’humor i això ens va portar a fer el Nena maca. Hi havia idees que ell escrivia i jo les corregia a nivell de direcció. Això es va accentuar més en el No et moguis. El text és un 80% d’ell, jo m’encarregava de mirar-lo des de fora, des de la direcció d’actors. És tan fàcil de fer, això, amb el Bruno… Tinc ganes que la seva pel·lícula arribi a bon port perquè tinc moltes ganes de treballar amb ell.

Vinagre, la sèrie de televisió que va protagonitzar amb Oro, estava inspirada en la comèdia Little Britain.
El que ens agradava molt de Little Britain és que són dos actors que es transformen en mil personatges que generen mil trames diferents. És el format que vam començar a fer a No et moguis i a Nena maca. Little Britain era molt feta a mida per a dos actors genials, amb una producció excel·lent i amb unes caracteritzacions brutals. A Vinagre, que era més casolana, necessitàvem un equip d’actors perquè les parelles funcionessin. La comèdia es feia per contrast. Érem personatges molt bojos que necessitàvem que un altre actor ens mirés i digués: “Però què feu?”.

Ha participat en pel·lícules molt comercials, com Spanish Movie o A tres metros sobre el cielo. Com s’enfoquen aquests treballs?
Quan m’ha interessat el guió o el paper i he pensat que podria aprendre del director, aquest ha estat el criteri de selecció. Però penso que encara es podrien fer millors pel·lícules de les que es fan. Se’n fan de molt bones, però encara se’n podrien fer més. Perquè hi ha molt talent de creació, de tècnics i hi ha equips de producció boníssims. Però no hi ha diners.

Ha treballat en molts formats i en molts gèneres. Com aconsegueix no encasellar-se?
No és fàcil. És una responsabilitat teva. Depèn de les teves inquietuds. Si tu estàs bé fent allò que fas, em sembla perfecte. Ara veig que he de començar a activar els motors de la comèdia, perquè la perspectiva de feina que tinc és d’anar cap al drama. Suposo que sempre m’ha fet por estar sempre en un determinat ventall. Tampoc considero que aquesta feina s’hagi d’expressar des d’un lloc. El drama el pots expressar des de la comèdia i una comèdia la pots expressar des del drama.

Comentava el dilema entre tenir un representant o no.
Necessites temps per generar una confiança per poder decidir que la meva llibertat la vull gestionar jo, no una segona persona. Ara, opinar, consultar i que t’ajudin a gestionar, en èpoques en què tens molta feina, va molt bé. Aquesta frase de que la millor persona que et pot representar ets tu mateix, en èpoques és certa i en èpoques no. Penso que els professionals que saben fer això [representar actors] també saben adaptar-s’hi.

Li agradaria millorar idiomes per poder fer més projectes a nivell internacional?
Sento que estic en un moment de reflexió. M’agradaria pensar que l’idioma no és un inconvenient per fer projectes interessants, però sé que és mentida. Si noto la diferència entre quan actuo en català i quan ho faig en castellà, perquè el català és la meva llengua materna, imagina’t com ha de ser amb l’anglès, el francès o l’italià. Però els límits se’ls posa un, i si un vol ser més elàstic, és feina seva treballar-ho. M’agradaria arribar a pensar que puc treballar allà on el projecte sigui interessant.

Text: Marta Roqueta/AMIC
Foto: Pol Alfageme/AMIC