El Llanero solitario. Gore Verbinski. EUA. 2013

Diagnòstic:

Ressuscitar un personatge clàssic dels serials radiofònics, donar les regnes als responsables d’una de les franquícies més rendibles dels recents anys i posar com a secundari estel·lar un actor de provada eficàcia a taquilla. Què pot sortir malament?

Per començar, que el director i l’estrella siguin tan amics que converteixin el que vols que sigui la propera gallina dels ous d’or de l’estudi en una espècie de broma interna que gairebé només entenen ells. Gore Verbinski i Johnny Depp es van conèixer col·laborant a la saga Pirates del Carib i es van fer millors amics amb Rango. Disney s’esperava repetir l’èxit del seu primer contacte. Els hi ha sortit, però, una cosa “diferent”, més semblant al western animat.

El Llanero Solitario és un western d’aventures “de broma”. A algun espectador encara li agradaran les bromes contínues que treuen ferro i seriositat als protagonistes o les escenes d’acció excessivament coreografiades que gairebé semblen sortides d’un curt del ‘Coyote y el Correcaminos’. Si és així, aquesta es la seva pel·lícula.

Un títol que agafa el secundari, Toro l’indi, i el converteix en més protagonista que el propi Llanero amb una interpretació de Depp que sembla una fusió de tots els éssers estranys que ha interpretat recentment. Exageració i comèdia ‘tonta’ continua però, a la vegada, fets místics i sobrenaturals que, potser, no ho són tant. O si?

El Llanero Solitario s’ha volgut allunyar de la fantasia pura i ha volgut posar en dubte el que ha vist l’espectador durant el metratge. Ha quedat en terra de ningú, en una pretensió -el Toro adult que explica amb confusions la història- que acaba cansant i marejant un espectador que, potser, enganyat pel logo de Disney i per les credencials de l’equip, només buscava un entreteniment ben fet per a tota la família. Com Pirates del Carib. La primera, però, abans que Verbinski i Depp s’agradessin i s’estimessin tant.

Per Albert R. Dot / El Tot Mataró i Maresme · Cugat Comas