En un panorama cinematogràfic que sembla haver perdut, cada vegada més, l’originalitat en la seva oferta, la nova saga basada en el Planeta dels Simis ha sabut trobar un bon equilibri entre un material clàssic i conegut i una proposta nova. Tornant enrere i fugint dels llocs comuns presentats a la saga original, ja plenament futurista, per arrelar-se en aquesta concepció que podria passar en qualsevol moment.

Iniciada l’any 2011 amb una primera entrega que jugava amb la ciència -més que amb la ficció- per explicar l’origen d’aquests simis humanitzats, l’entrega que arriba ara agafa les bases que va assentar aquell “Origen” per ampliar la mitologia i fugir dels convencionalismes de les estrenes d’estiu i de les segones parts. Situant la humanitat i els personatges en un estat vital molt diferent -gràcies al pas dels anys-, Matt Reeves desplega una manera de fer que desprèn realitat i que omple de sentiment i veritat el que en altres mans -i sobretot amb un altre tipus de guió- seria una mala cinta de sèrie B. Aquí, res més lluny de la realitat.

La nova entrega poleix i fa avançar de forma natural -i sobretot creïble- aquesta nova societat animal, establint similituds entre la ‘tribu’ que lidera el simi Cèsar i la mateixa humanitat. Uns conflictes molt humans i realistes que, en moments de trasbals social com el que es viu en l’actualitat, aporten un plus de transcendència a la proposta. I tot amb uns dels millors efectes especials del moment. Utilitzats amb mesura i servint a la història -no a l’inrevés com sol ser habitual-.

Tècnicament impecable i amb un guió que no insulta la intel·ligència de l’espectador, si aquesta saga simiesca manté el nivell en pròximes entregues, es pot acabar convertint en un clàssic.

Per Albert R. Dot / El Tot Mataró i Maresme · Cugat Comas