Quarta jornada competitiva marcada, d’una banda, per la memòria cinefíla gràcies a un retrat sorneguer d’un mite de la modernitat cinematogràfica como és Jean-Luc Godard a “La redoutable” del francès Michel Hazanavicius. Per l’altre costat Cannes s’obra a la comèdia adulta del cinema independent americà de la mà de Noah Baumbach amb la inspirada pel·lícula, “The Meyerowitz Stories (New and Selection)”

Fora de la Secció Oficial, i entre les múltiples projeccions que adornen el certamen francès, destaca fora de competició una estripada comèdia britànica adolescent punk amb extraterrestres en neoprè de John Cameron Mitchell, “How to talk to Girls at Partys”, adaptació d’una novel·la de Neil Gaiman, i amb una desfilada de glamur i kitsch per la catifa vermella en un repartiment encapçalat per Nicole Kidman, Elle Fanning o Alex Sharp. Molt més instructiva ha estat la presència del mestre Clint Eastwood en motiu de la projecció del clàssic modern “Sin perdón” (1992), seguida d’una concorreguda masterclass.

Desconstruint Godard
Michel Hazanavicius concursa per tercera vegada en la Secció Oficial després d’un sonat nyap, “The Search” (2014), i ho fa amb “Le Redoutable”, en què torna a inspirar-se en la història del cinema, com ja va fer respecte al cinema mut a la cèlebre “The Artist” (2011). Hazanavicius explota la figura del cineasta francès Jean-Luc Godard (Louis Garrel) a partir de una novel·la de qui va ser la seva parella, Anne Wiazemsky (Stacy Martin), vint anys més jove que ell, la musa godardiana del film que abordava el maoisme, “La chinoise” (1967)

Hazanavicius juga en un to desimbolt i gens hagiogràfic a imitar l’estètica audiovisual aportada per Godard a la Nouvelle Vague mitjançant un format de pastitx farcit de colors, inscripcions en la pantalla o les anticonvencionals interpretacions actorals a través d’actes com mirar directament a càmera.

Però el cineasta francès no deixa de banda el moment convuls que va travessar el cineasta, igual que la sacsejada del propi país, com la coneguda agitació estudiantil que va esclatar amb el Maig del 68. Esdeveniments en els quals el cineasta va participar en les mateixes manifestacions, barricades i assembles d’estudiants, fruit del seu compromís revolucionari Un any farcit de polèmiques com la del festival de Cannes el mateix any en què Godard i altres van forçar l’aturada del festival, fruit de la seva radical frontal oposició als cineastes de la tradició narrativa francesa.

Preval un plantejament de comèdia entretinguda i fresca, anant més enllà de la mirada documental i històrica, reinventant el moment i el personatge especialment en la seva relació amb Anne Wiazemsky. “Le Redoutable” semblarà irreverent per als més puristes, però serveix perfectament com a reportatge sobre la vida, miracles i cagades de Godard. Un disfrutable entreteniment, com era “The artist”, amb un treball extraordinari de Louis Garrel donant vida al genial cineasta i adoptant la seva personalitat intempestiva, un provocador nat, de tarannà superb.

Radiografia familiar
Noah Baumbach, director d’esplèndids films com “Hanna Ha” (2012) o “Mientras seamos jóvenes” (2014), figura paradigmàtica de la comèdia urbana del cinema independent nord-americà, competeix per primera vegada a Cannes amb una entranyable i enginyosa “The Meyerowitz Stories (New and Selection)”. En aquest film centrat exclusivament en l’àmbit d’una família novaiorquesa, Baumbach porta a terme una intel·ligent recerca de la relació de tres fills i el seu pare, Harold Meyerowitz (Dustin Hoffman), escultor passat de moda, divorciat o separat de quatre dones, confrontat al seu propi envelliment.

En aquesta família extravagant i atípica, pràcticament un model calcat de la filmografia novaiorquesa de Woody Allen, trobem sobretot dos germanastres enemistats, recelosos, que representen ambdós la versió oposada de l’èxit i el fracàs. Un és un home de negocis, un triomfador, Matthew (Ben Stiller), i l’altre és un compositor frustrat, Danny (Adam Sandler), retrobats per l’ingrés hospitalari del patriarca

Tots els personatges arrosseguen problemes de separacions i mancances emocionals. Personatges sovint patètics o ridículs però sempre adorables en la seva grandesa o la seva mesquinesa. Tot i el to desenfadat, predomina sempre un format tragicòmic o agredolç, en una atmosfera banyada de melangia i nostàlgia, però sense dramatisme i efectismes, tot i els moments brillantíssims de comèdia. I és que Baumbach compta amb una parella d’asos de l’humor como Adam Sandler o Ben Stiller, en un repartiment que recupera un divertit Dustin Hoffman o Emma Thompson, la darrera dona de Harold, pèssima cuinera i addicte a la beguda

Baumbach es revela per enèsima vegada com un gran dialoguista i un hàbil constructor d’escenes, virtuts inusuals en el difícil registre de la comèdia, sense haver de caure en els fàcils paranys habituals. Però també destaca com a destra cineasta, servint-se d’ una estructura compartimentada en blocs corresponents als personatges per separat o la seva posada en comú. Fragments en realitat d’una família descomposada o, més aviat, apedaçada, que s’aguanta en pinces, però que resisteix i segueix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada