En la nostra història personal, anem descobrint i coneixent infinitat de persones que van arribant a la nostra vida de diferents formes i maneres; provocant sentiments, accions i reaccions diferents.
Hi ha una diferència enorme entre deixar empremta o deixar cicatrius. Les cicatrius són senyals de dany, de dolor, de ferides obertes, d’emocions que ens cal netejar i tractar. Les cicatrius són marques que no triem tenir i que ens recorden un dolor que es podia haver evitat.
No obstant això, les petjades són marques inesborrables en la pell i en la memòria que ens fan rememorar moments d’amor, d’aprenentatge i de creixement.
Per tant, no importa tant la quantitat com la qualitat de la gent que ens envolta. Si algú ens fereix de manera sistemàtica, hauríem de plantejar netejar el nostre entorn, enfocar millor i deixar que romanguin relacions que resultin en aportacions i creixements mutus.
Evita deixar cicatrius a altres persones, o aquest buit al cor carregat d’amargors que compliquen encara més la convivència. Deixa empremtes, petjades positives amb les quals també tu t’enriquiràs.
La violència, una paraula que ja no és nova al nostre vocabulari i que ja no és sorprenent escoltar, per ventura és tan quotidiana que ja passa desapercebuda, o és que ja s’ha convertit en part de la nostra vida diària? .
Quan parlo de violència, no em refereixo a sang, cops o assassinats, sinó a tota acció o esdeveniment que crea ferides, i que sense importar quant temps passi, sempre deixarà una cicatriu.
No és necessari el contacte físic per fer mal a algú. Actualment la violència és una de les principals barreres per al desenvolupament i creixement de la nostra societat, país i fins i tot economia.
Comencem des de l’arrel del problema. Com pretenem crear ciutadans que estimin al seu país i que sentin passió per la seva pàtria, quan és la seva nació la que els ensenya que els conflictes s’arreglen amb violència?
La nostra societat cada vegada es refreda més, congelant i petrificant el cor, sentiments i emocions de les persones. Ja no és permès plorar, i destinar uns minuts del dia a escoltar una cançó bella s’ha convertit en “temps perdut”.
Vivim en una constant cursa contra el temps, amb rutines que ens impedeixen assaborir, escoltar, ensumar i observar, hem mort els nostres sentits, convertint-nos en éssers buits, que només es limiten a complir les seves tasques; ocorre en el nostre voltant, creant i vivint en el nostre propi món de conflictes, obligacions, responsabilitats i problemes.
La solució no està en viure en un món perfecte, lliure de conflictes i guerres, perquè és lamentable saber, que sempre hi haurà un motiu pel qual estar preocupats, tristos o enfadats, però és molt consolador tenir la certesa que sempre hi haurà mil motius més que mantinguin la nostra esperança viva, aquesta petita llum al final del túnel, la qual ens indica que hem de continuar sense importar el que passi i que ens hem d’aixecar sense importar que tan fort hàgim caigut.
Res, ni ningú ens pot robar l’alegria de viure. Hem d’aapassionar pel que vivim, gaudir de tot el que fem i assaborir tot el gust.
La vida és sinònim de constants canvis, i això és l’emocionant d’ella, que és misteriosa i mai sabem quina sorpresa ens té preparada, per això, mai serà una línia recta, és una sèrie de punts que al unir-los formen figures belles.
L’única cosa que sabem amb certesa, és que tots tindrem un final. Som éssers amb data de caducitat, però està en nosaltres decidir si volem deixar un camí marcat amb empremtes o amb cicatrius.
La felicitat està en l’equilibri, en “créixer” una mica més cada dia a través d’aquests nobles pensaments. La vida és molt curta per omplir-la del buit de l’amargor. Obre els ulls a la il·lusió i envolta’t de gent que valgui la pena.