La comèdia francesa “C’est la vie” del tàndem de directors format per Eric Toledano i Olivier Nakache gira al voltant dels maldecaps de la celebració d’una boda moderna de luxe en un castell a l’estil segle XVII a càrrec d’un veterà director d’una empresa de càtering, Max, un autèntic mestre de cerimònies interpretat amb l’excel·lent solvència que acostuma a gastar un gat vell i escaldat de la comèdia com Jean-Pierre Bacri.
El film és una simfonia coral de personatges que es mouen en la voràgine del batibull de la celebració, des de cambrers a cuiners, convidats, músics i tècnics. Tot es veu impregnat del vertigen dels preparatius d’una festa que ha de ser molt concorreguda en un espai propici a erigir-se en el lloc privilegiat on regnin el caos i el desordre.
En quest sarau al llindar del col·lapse els directors saben esprémer recursos de la comèdia de situacions com els acudits, el xoc de personatges oposats, els jocs de paraules, els personatges ridículs i estrafolaris o els tics i manies d’altres, com un impulsiu dj suplent interpretat per Gilles Lellouche.
“C’est la vie” no es conforma en ser un simple i agradable passatemps sinó que procura combinar allò greu amb allò anodí, buscant tant el riure immediat com la reflexió o la sentimentalitat, fins i tot amb regust agredolç. Es tracta d’una tipologia de comèdia ben apamada per Eric Toledano i Olivier Nakache -responsables de fórmules d’èxit com “Intocable” (2011) i “Samba” (2014)-, en què el resultat final és tan previsible com efectiu.
