Un dels motius pels quals l’anglès ha penetrat amb tanta força en el món global és la facilitat que té per crear etiquetes: tant grexit primer com (per imitació) brexit després són dues troballes sensacionals que el periodisme de tot arreu ha pogut introduir sense dificultats. Això es deu al fet que els creatius anglòfons són més enginyosos? No. És simplement a causa de l’elevada presència de monosíl·labs. El poema de Pere Quart ‘Tirallonga de monosíl·labs’ (“Un poc de fam / i un xic de pa. / Un poc de fred / i un poc de foc…) no tindria tant de mèrit confegit per un poeta de llengua anglesa. Idiomes aglutinants com l’alemany o molts dels que es parlen per exemple a l’Índia (que formen mots a base d’ajuntar radicals i els acaben sortint fàcilment paraules de sis, set o vuit síl·labes) difícilment podran acomplir mai aquesta funció.
    Les llengües llatines com la nostra estan a mig camí. En previsió dels no gaire llunyans esdeveniments polítics ja han circulat per les xarxes dues versions del cas català, catalexit i catexit. En realitat, per més que ara ens hi cremem les celles, l’acceptació o el rebuig popular d’una innovació lingüística (i avui dia qui diu popular vol dir mediàtica) sempre és imprevisible, però jo gosaria aventurar (mal que em pesi, perquè em fa més gràcia la primera) que s’imposarà la segona versió, la curta. No tant per les seves virtuts com per les pegues de l’altra. Catalexitevoca massa la idea de malaltia. Erròniament, perquè catalexi és un concepte de l’àmbit de la poesia (en mètrica clàssica, supressió d’una síl·laba del darrer peu d’un vers); en realitat el ressò que hi advertim intuïtivament és el de catalèpsia (trastorn psicomotor que deixa el malalt pràcticament paralitzat) i el derivat catalèptic (col·loquialment equiparat a catatònic). Així les coses, els acudits surten fins i tot sense voler, o sigui que a nivell d’imatge no ens convé. Pot semblar una banalitat, però ja heu vist que quan es tracta d’una qüestió de tanta transcendència com la sobirania d’un Estats qualsevol arma és bona. Per acabar-ho d’adobar, el prefix grec cata– no pot ser més negatiu. Amb valor de ‘contra, sota o avall’ forma termes com ara catacumba, cataclisme, catàstrofe o catatonia. L’un pitjor que l’altre, a efectes estètics. Davant d’aquest panorama, doncs, sens dubte ens afavoreix més catexit, encara que ens el sentim un pèl més insípid. Sigui com vulgui, al que no hem de renunciar de cap manera és a l’èxit.