Catalanofòbia

Tots sabem molt bé què és una fòbia però no la definim de la mateixa manera. L’un et dirà que és tenir-li mania a una cosa, l’altre que ràbia, l’altre encara que com una mena de fàstic (a segons quins animals, per exemple)… El diccionari de sinònims l’equipara a ‘aversió, mania, odi, repugnància o antipatia’, i el general ens en mostra uns quants exemples: homofòbia, xenofòbia, fotofòbia o claustrofòbia, per esmentar els quatre més coneguts dels vint-i-tres que recull el diccionari normatiu. Són vint-i-tres però podien ser deu mil, perquè la gràcia dels afixos és que es poden ajuntar fàcilment amb altres conceptes per designar realitats noves. Qui et diu que un dia no veurem al diccionari mercadofòbia, politicofòbia o sogrofòbia?

Repassant la llista de les fòbies documentades, salta la curiositat: el DIEC recull catalanòfob i anglòfob com a úniques possibilitats de col·lectius nacionals a odiar, mentre que el RAE, que no contempla la catalanofòbia, sí que consigna la germanofobia i la francofobia (i per partida doble: galofobia. No ho trobeu significatiu?). D’aquí es desprèn, doncs, que l’autoritat lingüística castellana no considera que les piulades a Twitter contra els catalans (per exemple les tristament famoses divulgades arran de l’accident de Germanwings, que més d’un any després continuen impunes) siguin catalanòfobes. Com devien titular la notícia, els diaris que editen els textos seguint el RAE? Tal com ja hem vist altres vegades, els diccionaris són essencialment corpus ideològics.

El més interessant del cas, tanmateix, és el doble significat del mot grec original, phobos. La traducció habitual d’aquest concepte és por, però també es fa servir fugida. I alerta que el detall és substancial. Perquè la por acostuma a portar cap a la fugida, però no sempre. Com saben bé els psiquiatres, hi ha determinats trastorns mentals en què el malalt, trasbalsat per la por (els deliris paranoides, per exemple), ataca l’objecte del seu pànic. Serps i altres animals també ho fan, quasi sempre després d’un avís previ. Doncs bé, aquesta és la diferència substàncial entre el catalanòfob i l’hispanòfob: mentre que qui té aversió al supremacisme hispà i tot el que representa mira de fugir-ne (per això reclama un referèndum), molts que demostren mania i odi profund a allò català no solament no en fugen sinó que tampoc volen que l’altre marxi. Com si s’estimessin més professar-se repulsió i antipatia mútua eternament. I no faré cap al·lusió a la psiquiatria però fóra sobrera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.