És difícil, a vegades, saber donar explicació lògica a un fet determinat, moment en el qual uns ho atribueixen a la casualitat i d’altres a la causalitat…

Aquests dos termes poden perfectament ser comparables amb els que creuen que el destí ja està escrit o bé els que pensen que no, o entre els que creuen amb l’existència més enllà de la mort o els que  només creuen en la finitud de l’existència.

Entre les dues corrents de pensament també pot haver-hi una altra opció  que serveixi per deixar de costat aquell debat més filosòfic, centrat en la complexitat de la vida, que prefereix no qüestionar-se res que tingui a veure amb la causalitat perquè fomentant  l’agnosticisme se senten més protegits; és a dir, un recurs perfecte per ni creure ni deixar de creure amb allò que resulta difícil d’explicar… o d’entendre.

Com tothom s’imagina, a vegades ens trobem amb el dilema de saber on ubicar-nos en un moment de la vida, davant d’una situació que ens pot deixar perplexos… per exemple, si veiem molt a prop la mort d’una persona estimada, jove i, aparentment, amb tota una vida pel davant, atribuint-li al destí la responsabilitat del seu nou camí.

No és gens fàcil destriar entre allò que creiem pensar i allò que realment pensem, sobretot perquè ens pot faltar el coratge de veure’ns tal i com som i… potser som, no només com actuem sinó com deixem de fer-ho.

Dit això em pregunto: ¿És casualitat què una part important d’un poble es reveli en front d’un altre, o és una causalitat?… ¿No deu ser la causalitat l’argument de la rebel·lió?…

Casualitat va ser (o no) quan Napoleó no va aconseguir envair Rússia pel fred i el mal temps, l’any 1812… així com tampoc va ser casualitat què l’any 1814 un tornado evités la crema de Washington per part dels britànics, durant la guerra de la independència, o que Hitler –l’any 1941- no pogués entrar a Moscou… Ningú sap si va ser casualitat (o el destí ho manava), però tothom en coneix les causalitats, d’un destí que potser ja estava escrit.