Carta oberta a Luís Figo

Benvolgut Luís Figo:

Adreçar un escrit a l’aire com ho estic fent amb plena consciència, m’imagino que no pot considerar-se un acte de bogeria, potser només d’ingenuïtat… si més no, ho acostumo a fer com a mètode de teràpia per expressar allò que m’ha resultat molest.

Sé que ets una persona molt mediàtica, molt famosa i també dono per suposat que deus tenir sentiments. De ben segur deu haver-hi dies que el teu estat d’ànim et fa sentir millor i d’altres que et fa dir coses de les que després te’n penedeixes… No et preocupis, perquè la humanitat ja va inventar el terme “penediment” i també  “perdó”, dos conceptes encertadíssims als quals recórrer, sempre i quan la nostra humilitat ens ho permeti i el nostre orgull no ens ho impedeixi.

Saps? Jo no sóc aficionat al futbol però sé que formes part de la història i també del present d’aquest esport – uns et veuen com un heroi i d’altres, tot el contrari- però això no ho tinguis en compte, apreciat Luís, perquè ja saps que “mig món se’n fot de l’altre mig”.

L’altre dia, en una roda de premsa, vas treure la part més lletja de tu, com a persona, quan et vas adreçar a la periodista Núria Casas, motiu pel qual estic fent aquest monòleg… Sense valorar-ne la teva frase exacta i també sense esperar-ne cap resposta, perquè sóc conscient dels diferents móns i situacions que ens separen, m’agradaria que pensessis si ets plenament coneixedor de l’existència del masclisme… Jo sóc dels que creu que tot tipus de violència és “parenta de la mateixa família” i, en moltes ocasions, el masclisme n’ha esdevingut un tentacle, per aquest motiu penso que tothom hauria de ser molt acurat amb la utilització del llenguatge, així com de la seva entonació i… tu també Luís, hauries de ser-ho.

Crec què pel fet de ser “estirat” no n’hi ha prou per dir segons quines coses, com tampoc tenir dret al menyspreu de la forma en la que ho vas expressar, referint-te a la premsa catalana i la teva benevolència a respondre només per la “bellesa de la periodista”.

Apreciat Luís Figo, cada vegada que cometis una relliscada estaràs desmereixent moltes qualitats de la teva persona, com a professional i com a individu i… francament, crec que no t’ho mereixes… Ja saps que “allò dolent” és capaç de fer invisible qualsevol virtut.

Ara, que ja no tinc rés més a dir-me, m’acomiado molt afectuosament de tu, desitjant-te molta felicitat i molts encerts. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.