Recentment hem superat la festa del Carnestoltes, aquella època de l’any on ens donem permís per disfressar-nos de qualsevol altre cosa que no sigui la rutinària. Els romans ja celebraven una festa similar, la Saturnalia, on els esclaus per un dia esdevenien amos i a l’inrevés. Sense exagerar, hem de matisar. El Carnestoltes ha estat considerat com una oportunitat perquè entri aire fresc i la rutina i l’ordre quotidià esdevingui menys asfixiant. Aquell dia i només aquell dia tenim permís per la disbauxa, per sortir del nostre rol habitual. Acabat aquell dia, tornem al de sempre. Només ha estat un petita llicència, un dia festiu o diversos de nosaltres mateixos. Però crec que, en realitat, Carnestoltes és el dia que més ens defineix. Vaig arribar a aquesta conclusió quan una companya de feina em va observar que durant aquests dies als homes els agrada molt vestir-se de dones. No necessàriament perquè es sentin en el seu interior com a tals. Almenys en la majoria dels casos. Simplement, es donen permís per experimentar que suposa ser algú de l’altre sexe. Habitualment des de la paròdia i l’excés. Però sí que podríem concloure que la majoria dels qui ho fan tenen la necessitat, probablement, de ser una mica més femenins. De no estar amb la guàrdia alta de la masculinitat arquetípica. Però, a més d’això, ens agrada subvertir l’ordre. Per aquest motiu, és tant popular la disfressa de pirata o del dolent Darth Vader de “La guerra de les galàxies”.
Podríem anar més enllà i dir que, en realitat, el Carnestoltes és el que més ens defineix perquè la nostra identitat es defineix per les màscares que hem d’exercir en la nostra vida. Per exemple, el meu conegut comptable que ha d’actuar com a personatge seriós i rigorós però que, en realitat, voldria haver estat poeta. Quin d’ells és el més real: el poeta dels caps de setmana, naturalment aficionat o el professional que intenta ser formal? O, més probablement, cap d’ells i tots perquè la identitat no està fixada en una essència que esdevé eterna sinó que l’anem construint amb els nostres actes. Som el que fem i, segurament, el conegut poeta és més buròcrata oficinista del que vol creure i aquesta s’ha convertit en la seva personalitat “més natural”, signifiqui això el que signifiqui. Simplement, perquè és el que més exercita. Però no siguem pessimistes, això pot suposar que com deien a la Renaixença i al Barroc que la vida és un teatre i que les persones acostumen a mentir-se les unes a les altres. Sí, això és cert. Però també que podem canviar el nostre paper i fer que sigui més conseqüent amb el que volem ser. O millor dit, el que creiem que hem de ser. En definitiva, Carnestoltes ens ensenya que sempre tenim un petit marge de llibertat. I per cert: el poeta finalment va deixar el seu treball seriós per aventurar-se a viure com havia somniat de petit i de jove. La gran majoria no li veuen futur, però ell ja té una nova màscara amb la qual se sent còmode. La de persona que vol ser lliure, si pot.
