Carlos Vermut ho torna a fer i opta amb força a la Conxa d’Or

La Secció Oficial ha constatat un cop més el talent i la rauxa del cineasta Carlos Vermut i que li permet enlairar-se de nou a posicions de premi amb una història pròpia, ‘Quién te cantará’. I enmig de la suculenta secció de Perles del certamen basc, al costat de la totpoderosa “Roma” d’Alfonso Cuarón, Lleó d’Or del Festival de Venècia, o el singular western americà ‘The sisters brothers’ del francès Jacques Audiard, destaquem també la bona forma cinematogràfica d’un recuperat Spike Lee tal com ens demostra en el rialler thriller policíac film sobre la qüestió negre als setanta a ‘Blackkklansman’, adaptació del llibre homònim de Ron Stallworth, sobre una investigació policial per desemmascarar la violenta secta racista Ku Klux Klan.

L’estrella caiguda
Carlos Vermut, triomfador al Festival de Sant Sebastià amb ‘Magical girl’ (2014), retorna a concurs per erigir-se de nou en favorita per fer-se amb la Conxa d’Or amb la coproducció espanyola-francesa ‘Quién te cantará’. Sobre una famosa cantant inactiva des de fa anys, Lila Cassen (Najwa Nimri), que pateix un accident que la deixa desmemoriada. L’amnèsia fa que no recordi les seves cançons i hagi perdut les ganes de cantar, Lila no es reconeix a ella mateixa. Per sortir d’aquest atzucac, la seva representant, Blanca (Carme Elias), s’entesta a fer-la pujar als escenaris de nou demanant ajuda a una cantant de karaoke de cançons de Lila de Rota, Violeta (EvaLlorach )

El film evoca en força moments el tema de l’èxit i l’ocàs d’una estrella del clàssic ‘Ha nascut una estrella’, un film multiversionat. Però sobretot gira sobre el tema del desdoblament, la suplantació d’identitats, en què dues dones una es converteix en el reflex de l’altre, en què Violeta farà de Lila per intentar ressuscitar-la, per fusionar-se ambdues dones en ocasions. A més, les dues dones oposades acaben compartint històries similars, apropant-se confidencialment encara més entre elles. Igual que la idea visual i narrativa d’un inici i final simètrics, fruit d’una una circularitat narrativa, tancant un cercle de mort i ressorgiment.

Vermut s’endinsa sense rubor en els registres del drama a través d’una trama fulletonesca, i sovint sembla més proper al cinema d’Almodóvar que al seu propi estil, palès amb el tractament sonor, visual i coreogràfic de l’ús de la música cantada, gentilesa de Pablo Iglesias. I és que la tragèdia planeja per damunt d’aquest joc de vampirització, com tot el que envolta a la treballadora i soferta Violeta, especialment amb la tensa relació amb la seva díscola i maltractadora filla adolescent, Marta (Natalia de Molina). Un film valent, agosarat, temerari, sense complexos que deixa moments esplendorosos i que compta amb esplèndides actuacions, sobretot una immensa Eva Llorach.

‘America, first’
El film d’Spike Lee és una intriga policial centrada als anys 70 a la ciutat de Colorado Springs amb un agent blanc infiltrat en l’organització racista KKK, Flip Zimmerman (Adam Driver). De fet, es tracta de la primera operació de responsabilitat del primer policia de color que acaba d’entrar en el cos de policia local, Ron Stallworth ( John David Washington – fill del popular actor Denzel Washington), després que se li encarregués fer tasques d’espionatge als activistes negres més radicals, el moviment Black Panters.

Tot i la virulència del moment amb una agitació social als carrers per causes ètniques, preval generalment un to de comèdia, sovint de paròdia, en què els racistes blancs, ells mateixos pura caricatura, són carn de rialles. En aquest enfocament força desenfadat hi ha un bon treball de construcció de diàlegs plens d’ironia i sarcasme, per exemple, sobre els tòpics entre blancs i negres. Enmig d’acudits i gags, destaca també la comicitat de l’aspecte físic i els gestos de la parella protagonista, interpretats amb gràcia per Adam Driver i John David Washington.

‘Blackkklansman’ gaudeix d’una lectura actual que es fa evident en el decurs del film, a través d’eslògans dels suprematistes blancs, i que després han esdevingut trets distintius del discurs del president Trump, com el lema ‘America, first’. Un paral·lelisme que es fa explícit en les imatges documentals finals, pertanyents a successos de violència de l’any 2017. Spike Lee posa de manifest el racisme latent en la societat americana, recordant com el cinema ha contribuït a perpetuar aquests patrons en films mítics sobre la causa sudista com ‘El nacimiento de una nación’ (1914, D.W. Griffith) o ‘Lo que el viento se llevó’ (1939); o remembrant fets esgarrifosos de linxament públics històrics de gent de color.

Potser esperàvem una diatriba més contundent i sense miraments contra les barbaritats continuades en el temps a mans dels segregacionistes blancs als Estats Units, venint d’un militant acèrrim de la causa afroamericana com és Spike Lee. I és que, al capdavall, acaba predominant un esperit amable i simpàtic, una mirada irònica, a to amb l’atmosfera de confraternització que regna en la pròpia comissaria on treballen els policies Ron i Flip.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada