Carles Porta ens rep a l’oficina d’Antàrtida Produccions, que dirigeix, amb aire sorneguer, disposat a no deixar-nos passar ni una. El que havia estat corresponsal de TV3 durant la Guerra dels Balcans o a Ruanda està ara centrat en la seva faceta de productor. Diu que va enfeinat fins dalt preparant una sèrie de la qual no val la pena que li preguntem perquè no ens en dirà res, però entremig ha tingut temps de publicar ‘El dia que vaig marxar’ (Fanbooks, 2017), sobre la temàtica del suïcidi. Aquest és el seu cinquè llibre, després dels reconeguts ‘Tor: tretze cases i tres morts’ (La Campana, 2005) o ‘Fago’ (La Campana, 2012), aquest darrer premiat amb el Huertas Claveria de Periodisme.

El suïcidi és un tema complicat i al llibre l’aborda directament, a la primera línia. Per què?
Em va la marxa! No, seriosament, és un tema que sempre m’ha semblat molt interessant. Una persona que se suïcida què és, un covard o un valent? Em va semblar un punt de partida interessant per analitzar el suïcidi. Més tenint en compte que, fins fa molt poc, era una cosa que no es tractava als mitjans i que s’havia volgut amagar perquè es pensava que parlar-ne provocava més suïcidis. Jo penso que és al revés, que moltes persones que se suïciden el que necessiten és que algú els escolti, que algú els faci cas.

Quina perspectiva sobre el suïcidi intenta aportar?
El protagonista explica els seus últims pensaments un cop ja ha pres la decisió irreversible. Llavors s’adona que moltes de les coses que havia interpretat, les havia interpretat malament. Un cop has pres la decisió, ja no hi ha relectura possible. La meva posició davant el suïcidi no és justament partidària, al contrari, és una cosa que tu has d’analitzar molt bé abans.

És un llibre moral?
No està fet per moralitzar, jo no faig llibres per moralitzar. Jo faig llibres de temes que em frapen, em colpegen i em fan pensar i intento compartir això amb la gent que em llegeix. Però jo no em considero pas amb cap mena de categoria per fer pensar res més a ningú més enllà de “miri, això està així i ja decidirà”.

Però no en pretén escapar tampoc…
Mai intento escapar d’aquestes coses, per això les escric. Els meus antecedents literaris no són precisament tímids. Crec que sóc una persona molt directa i que em mullo molt. En aquest cas he escollit un tema molt complicat. D’acord que és breu i es llegeix ràpid, però fa pensar molt. Potser és voluntat una miqueta de transcendir, més que de moralitzar. Només es tracta de posar una reflexió sobre la taula.

En el llibre hi ha un moment en què dóna la sensació que el protagonista no s’hauria d’haver suïcidat...
Aquesta és una reflexió a la qual ha d’arribar el lector. Perquè jo crec que el lector es troba amb la vida d’aquest noi i després amb la decisió, però si que està clar que un cop presa la decisió veu les coses d’una altra manera. Però ja l’ha presa. És com parlar des de la mort. Quanta gent ho tornaria a fer després d’haver vist què ha passat amb el que ell pensava que passava? Però la qüestió de fons és: qui ens ensenya a prendre decisions, on s’aprèn a prendre decisions? I quan la decisió és irreversible, com s’arriba aquí? Jo no tinc clar què faria o deixaria de fer. També és cert que hi ha molts filòsofs grecs que eren partidaris del suïcidi. Jo també analitzo molts cops que la vida és meva i no de ningú més. No és de la societat, ni de la religió, no és del “què diran”. És meva i per tant jo hauria de poder fer el que vulgui de la meva vida, però en canvi això la nostra societat ho penalitza.

Per què un jove i no una altra persona?
Perquè aquesta edat és crucial a l’hora de prendre decisions. Per què un jove pren una decisió tan radical? Jo crec que la mateixa en una decisió no té la mateixa transcendència en un adult que en un jove. Implica molt més la societat, molt més l’entorn. Penso a més que pels lectors ha de ser un motiu més de reflexió. De jove, cada decisió que prens té conseqüències.

Com n’hauríem d’aprendre a prendre decisions?
Jo no sóc mestre, només sóc un torracollons que es fixa en problemes i els explica. No tinc la solució, si la tingués ho explicaria. L’únic que pretenc és sacsejar i que en parlem.

Com arriba a aquesta història?
Un dia vaig veure una taca de sorra davant una discoteca i veien la sorra que tapava la taca de sang on havien atropellat un noi, em va venir al cap si l’havien atropellat o havia fet un pas cap dins de la carretera. Va ser un flash, no té res a veure amb la història del noi en si, perquè tenia una vida diferent de la del protagonista. Però, el van atropellar o s’hi va posar ell?

Com construeix la vida de l’adolescent protagonista del llibre?
M’ho he inventat tot, realment és novel·la. Intento usar els elements més comuns en entorns de desestructuració social. Aquest noi, aparentment normal i corrent, té una vida que no ho és tant de normal. Té problemes amb la família, amb el grup d’amics, amb la noia de la qual s’enamora. Però són problemes que ell interpreta d’una manera. Dins el llibre té un diàleg amb ell mateix i en molts moments es qüestiona. Ja des de la mort es veu i analitza perquè actuava com actuava.

Ha posat per davant el llenguatge versemblant del protagonista a la correcció?
Absolutament. A l’hora d’escriure he posat per davant l’argot d’un noi jove, perquè sinó, no és creïble. Quan sento per TV3 que algú insulta algú altre dient-li que és “un pòtol”… no m’ho crec. Ja m’agradaria que fos així, però la realitat és una altra. Hi ha una voluntat literària molt clara de mantenir-me dins la ment del jove.

Aquest és el primer llibre que és novel·la de ficció completament que fa. Com s’ha sentit?
És la primera que faig perquè vaig voler experimentar com em sentia fent ficció cent per cent. També és cert que he begut molt de la realitat, és fruit de coses que han passat realment i jo connecto una cosa amb l’altra. M’he trobat bé perquè quedo menys encotillat amb la realitat. Hi ha altres dificultats com la de construir un personatge que tingui coherència o que tingui un ritme que la realitat ja té i que en aquest cas has de forçar tu.

Com a periodista que vas estar a Bòsnia com analitza l’actual situació dels refugiats?
Europa està fent un paper patètic, però hi ha una qüestió de fons. Crec que s’han d’acollir refugiats, però alhora s’ha d’intervenir a l’origen de tot això. S’ha d’intervenir perquè no hi hagi refugiats, però això vol dir intervenir a Síria i això vol dir que poder un dels nostres joves morirà fent de soldat i això no ens agrada. Contra això no hi lluitem i s’hi pot lluitar de manera directa, però també des d’aquí, no afavorint governs que alimenten les armes, la lluita, l’especulació del petroli, que els rics siguin cada vegada més rics… És un bucle molt pervers, mentre acollim més refugiats creix l’atur aquí, provoca que les classes baixes es radicalitzin a la dreta i encara vulguin menys refugiats i votin dretes més radicals i salvatges. És molt complicat de resoldre.

No n’hem après dels Balcans?
No n’hem après gens dels Balcans. I no cal anar a parlar dels refugiats. Et parlo del conflicte Catalunya-Espanya. Tenim la sort que aquí no hi ha armes a les cases com a l’antiga Iugoslàvia. Però per mi Sèrbia és Espanya que vol imposar la seva voluntat de manera absoluta en un territori que l’únic que demana és votar. És una imposició que no llegeix la història. Tant conflicte hi ha en votar? Aquí el que es creu superior vol imposar el que es creu inferior, això és el que va passar als Balcans.

Fer aquesta comparació no és simplificar una mica el conflicte dels Balcans?
Totes les comparacions tendeixen a simplificar. Per tant totes estan mal fetes, començant per la meva. No l’hauria d’haver fet perquè evidentment que simplifica, però si vols que parlem dels Balcans ens hi estarem una bona estona; no era un conflicte senzill. Jo parlo de l’essència, aquell conflicte el motiva que hi ha una nació de nacions que es deia Iugoslàvia i quan es trenca l’URSS cadascuna de les nacions decideix tenir vida pròpia. L’essència és que un poble determinat decideix tenir vida pròpia i “el gran”… no els deixa. Simplificar, clar que simplifica, però jo confio que la gent que m’escolta sàpiga analitzar el que estic dient, però si m’han de crucificar, aquí estic.

Text: Xavier Puig / Clack
Foto: Pol Alfageme / Clack