Tradicionalment el cicle vital d’una persona, amb moltes petites variacions, era repetit pels seus descendents. Des d’una perspectiva de gent gran els nostres fills varen tenir una joventut molt semblant a la nostra. Aquesta situació no es produeix en els nostres néts, els quals enceten una nova cultura, la de les noves tecnologies, produint-se una clara ruptura en el cicle vital tradicional.

Històricament es consideren tres models diferents d’adquirir coneixement, en els que inicialment els pares ensenyaven als seus fills, per passar després a que els pares i els fills aprenguessin conjuntament i per arribar finalment a l’actual, en el que els pares aprenen dels seus fills, qüestió que els avis també cal que tinguin en compte per aprendre dels seus néts, si volen continuar estant al dia.

Per a la gent gran es fa difícil entendre i adaptar-se a aquesta nova cultura que trenca molts motllos de la cultura tradicional, la que la gent gran entén de tota la vida. La realitat, però, és que aquests motllos no serveixen, han quedat obsolets i encara que es faci difícil assimilar-ho, la gent gran ha d’intentar fer tot el possible per acceptar-los.

El mateix succeeix en la nova i llarga edat sènior que configura un nou cicle vital amb una qualitat de vida cada vegada més alta i totalment desconeguda per les generacions anteriors. El moviment sènior constata que la societat del segle XXI, caracteritzada pels canvis de tot tipus, afecta a tota la població, però sobretot a la gent gran, que encara no ha trobat el paper històric que li pertoca assumir.