salvajes

Un acudit divertidíssim carregat de mala llet i d’incorrecció serveix de carta de presentació de “Relatos salvajes” de l’argentí Damián Szifron. Aquest pròleg obra la capsa dels trons del que serà una comèdia negre i salvatge sobre la violència cega dels humans. Una comèdia de relats breus, d’esquetxos, de bromes, paulatinament estirades com micropel·lícules dins de la pel·lícula.

Un conjunt de sis històries presidides sobretot per l’humor negre i que intenten retratar l’agressivitat i l’estupidesa humana en el que vindria a ser una celebració col·lectiva de la destrucció enmig d’alguns apunts dispersos de denúncia social. El segon episodi en un restaurant de carretera planteja el dilema del què faries si tens l’oportunitat de passar comptes amb la persona que ha destruït la teva vida i la de la teva família.

Un tercer episodi a partir d’una discussió de trànsit resulta un brillant i perfecte exponent del caràcter corrosiu d’aquesta cinta. És la demostració d’un moment de fúria i ràbia desfermada a càrrec de dos conductors que desemboca en una follia destructiva i caïnita. I les tres darreres històries es fan més extenses, més complexes i potser més emocionals per abandonar l’esperit més juganer de “Relatos salvajes”.

Una sobre un enginyer especialitzat en demolicions controlades, Simón (Ricardo Darín) veu com la seva vida se’n va a la merda per culpa d’una multa de trànsit que provoca una cadena de fatalitats. Un altre sobre un atropellament fatídic que serveix per posar damunt la taula la corrupció humana i, especialment, el triomf dels poderosos per vulnerar i esquivar la llei així com per aprofitar-se dels necessitats.

I un darrer fragment sobre la celebració d’un casament percebut com a camp de batalla un cop la núvia descobreix que el seu marit l’enganya. Una última entrega que es podria inscriure en el gènere de la reversió gamberra de l’efecte boda per conformar el que resulta una demolidora sàtira sobre la humanitat i, alhora, una celebració del caos i la destrucció.

Esclat d’elegància en estat lisèrgic21

El francès Bertrand Bonello retorna a la Secció Oficial després de l’èxit de “L’Apollonide. Souvenirs de la maison close” fa dos anys amb una luxosa i esteticista recreació de la vida del dissenyador francès de fama internacional Yves Saint-Laurent. La mirada de Bonello incideix especialment en la dècada dels 60 i 70, anys d’eclosió i expansió de l’imperi transnacional del modista d’èxit Saint-Laurent que estén el seu mercat més enllà de les desfilades de moda per crear una marca etiquetable també en perfums i bolsos.

L’aproximació a l’amanerat i elegant dissenyador YSL que fa Bonello li serveix també per deixar-se portar pels efluvis de l’època per conduir el seu acotat biopic a fins l’experiència lisèrgica i, també, de la celebració gai. Això comporta un cert esteticisme buit fet des de la mecànica de la còpia de tòpics dels setanta com els excessos en l’ús de drogues, la incidència de costums i decoració, i alguns trucs fílmics com la pantalla partida.

La mimesi desemboca malauradament en un dels riscos en què cauen sovint moltes pel·lícules que busquen recrear els setanta per acabar en una desfilada de disfresses, una passarel·la de modelets, vestits, complements i pentinats. D’igual manera, l’ambient sonor dels setanta contribueix a fer rebrotar en diferents moments en l’efecte discoteca, aquest moment de cossos en traspàs i suspensió, un altre ritual canonitzat en la filmografia actual. Tot i el fantàstic treball de Gaspar Ulliel com Saint-Laurent tampoc s’escapa el film de carrusel de llocs comuns de l’exaltació homosexual vorejant en ocasions el ridícul, especialment pel que fa a la relació sexual entre Saint-Laurent i Jaques de Basher (Louis Garrel).

No cal menystenir l’ingent esforç de producció i realització de Bonello però crec que li costa molt escapolir-se de la cotilla estètica dels setanta. I quan sobresurt d’aquest peatge ho fa gràcies a la deriva que pren el personatge arran del consum excessiu d’alcohol i drogues sense caure en el malditisme, sinó que el relat s’obra a noves dimensions amb al·lucinacions i el solapament narratiu d’episodis del jove dissenyador acompanyats de la seva projecció en el futur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada