Després de la jornada inaugural encapçalada per la desfilada interminable de famosos per la catifa vermella sota els flaixos i la pluja persistent arriba el torn del cinema en competició. Com resulta habitual, el Festival de Cannes obra amb una jornada memorable i la presentació d’aquesta 66è edició aquest dimecres 15 de maig no podia desmerèixer el caràcter d’esdeveniment mundial que ha adquirit aquest festival de festivals tot i que una insistent pluja ho va intentar impedir.

A part de la pel·lícula d’obertura El Gran Gatsby de l’australià Bazz Luhrmann, que va arribar acompanyada de la presència de les seves estrelles principals com Leonardo DiCaprio, Carey Mulligan o Tobey Maguire, la catifa vermella va ser l’escenari ideal per presentar un concorregut i heterogeni jurat oficial. El jurat encarregat d’entregar la Palma d’Or va ser presentat per l’actriu francesa Audrey Tautou, que va exercir de mestre de cerimònies, i la seva composició ve liderada pel director nord-americà Steven Spielberg – qui té la mateixa edat que el certamen francès – mentre que la resta està conformadt per l’actriu australiana Nicole Kidman, el realitzador taiwanès Ang Lee, l’actor francès Daniel Auteuil, l’actriu índia Vidya Balan, la realitzadora britànica Lynne Ramsay, el realitzador romanès Cristian Mungiu, l’actor austríac Christoph Waltz i la directora japonesa Naomi Kawase.

Adolescències problemàtiques

En la Secció Oficial s’ha exhibit el darrer film del francès François Ozon Jeune&Joli en el que fa un retrat prou torbador i enigmàtic del comportament sexual d’una jove adolescent que acaba de fer els disset anys, Isabelle (Marina Vatcth). La història segueix el ritme de les estacions i el procés de transformació de l’adolescent arrenca amb un primer amor estiuenc que comporta la seva primera experiència sexual no massa plaent. Amb el retorn a la ciutat i l’inici del curs escolar, la joveneta assumirà una nova personalitat com a prostituta lluny del coneixement dels seus pares i el seu germanet.

La noia emprèn una estranya conducta de risc sense cap motiu aparent, potser un simple acte de rebel·lia juvenil, potser experimentar sensacions noves. I aquí rau precisament l’encert de la pel·lícula de l’Ozon que consisteix en apropar-se a allò inexplicable, en tocar allò intangible. Més enllà del retrat esquiu i ple d’arestes d’una joveneta díscola, Ozon aconsegueix transmetre també una potent corrent subterrània que inunda tota la pel·lícula al voltant del motor del sexe. Una pulsió irracional que potser no mou el món però que propulsa la conducta dels humans, des del despertar a l’adolescència fins a les infidelitats dels adults. Una pel·lícula fascinant sobre l’atracció física, l’eclosió de la bellesa juvenil, l’apoteosi del cos i totes aquelles passions ocultes i desitjos secrets que bateguen sota la nostra carcassa de cos social.

D’altra banda, la directora nord-americana Sofia Coppola ha estat l’encarregada d’inaugurar la gran secció paral·lela del Festival de Cannes Un certain regard amb una pel·lícula com The blink ring que gira al voltant de l’univers femení adolescent. La directora de tan il·lustre cognom segueix reincidint en els retrats de jovenetes adolescents de classe alta tal com va fer en els seus mateixos inicis amb Las vírgenes suicidas. Sofia Coppola pren com a punt de partida les cròniques de societat que es van fer ressò dels fets verídics d’una colla d’adolescents que es van dedicar a sabotejar cases de famosos del cinema i la música per apropiar-se de tota mena d’objectes de luxe però sobretot roba, sabates o bolsos. Uns joves pijos de bona família absolutament obsessionats per la possessió de les marques més preuades així com fans dels fastos de les celebritats.

Una galeria de personatges que viuen sense adonar-se cremant-se en una foguera de les vanitats i exponents d’una mentalitat lligada al aparatós món de les aparences i l’exhibició més fatxenda. El problema de la pel·lícula de la Coppola és que s’acosta a aquests joves per exposar un model de vida de la cultura de l’aparador mentre enlairen la bandera de la superficialitat des de la simple exposició en la llunyania i sense prendre cap mena de posicionament. Tot i reflectir un món que li sembla proper i conegut, comptant fins i tot amb la complicitat d’alguns famosos com Paris Hilton, la pel·lícula sembla encomanar-se també d’aquesta mateixa atmosfera de l’artifici i de la buidor. A alguns els pot atreure aquest exercici de no implicació, de no gratar més enllà de la crosta de l’ostentació i de la frivolitat, però a mi m’avorreix i em deixa fred precisament aquesta opció triada de la manca de profunditat i de reflexió.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada