Batejar un partit polític, igual que batejar una criatura, no és cosa senzilla. És difícil sintetitzar conceptes i alhora afinar definicions. I no sempre te’n surts, perquè la brevetat sovint va en detriment de la claredat. Mireu, si no, el nom de la pròxima marca de Convergència, Democràcia i Llibertat, que comparteix el primer concepte amb un partit tan antagònic com els és UPyD.
    Les CUP van tenir molta traça a trobar un diguem-ne logo (encara que les sigles, estrictament parlant, constitueixin un acròstic, en política funcionen com una marca). És un monosíl·lab fàcil de pronunciar, tant si ets d’aquí com d’allà (i fixeu-vos que en aquest cas també tenim un adjectiu compartit amb un altre partit antipòdic, popular). Això sí, com que l’apropiació dels termes per part dels parlants sempre és imprevisible, ara han de pagar el peatge de l’alternança entre singular i plural: de dins estant és majoritari l’ús en plural, les CUP, mentre que de part de fora és quasi unànime el singular, la CUP.
    Sigui com vulgui, el gran encert d’aquest no-partit va ser trobar un terme, electoralment parlant, gairebé verge: candidatura. I no solament per la novetat de la forma sinó pel significat, que inclou una mena de salconduit perpetu. A l’antiga Roma, els aspirants a càrrec públic s’havien de presentar amb toga blanca, per això eren anomenats candidatus: de candidus, ‘blanc’. Com que la blancor és el color de la puresa, el terme càndid també és sinònim d’ingenu (d’aquí candor i candidesa). I és precisament aquest binomi el que defineix a la perfecció el tràngol que viu la CUP: un moviment políticament pur, en tant que assembleari, que tanmateix és acusat d’ingenuïtat política per molts dels qui aquests dies els sotmeten al famós pressing. Tothom sap que la realitat parlamentària resulta incompatible amb la virginitat ideològica, i aquesta determinació a preservar-la per part dels cupaires és causa de moltes friccions. Per acabar-ho de rematar, un dels derivats més curiosos de la família és el que designa l’acció de ‘migrar-se, tornar-se pàl·lid’: decandir-se. No cal tenir gaire fantasia per imaginar-se més d’una frase associant aquest verb al present i futur de la CUP.
    Ara bé, per entendre del tot el moment paradoxal que estem vivint convé recular encara un graó més. El candidus llatí es deia així per causa del color de la flama, un groc tan clar que s’arriba a veure blanc. El verb que ho designa és ni més ni menys que candere, és a dir, ‘posar-se incandescent’. Exactament tal com s’estan posant les negociacions per aconseguir aquest acord que costa tant.