Campanya

El terme campanya per referir-se a l’extensió de terrenys que ocupen els prats i els camps (que és la definició que encara avui en donen els diccionaris) es conserva a la majoria de llengües del voltant nostre (campagne, campagna, campiña…) però en català no. A mi la frase “Tinc una casa al camp” em causa un xerric perquè em sona a calc, però per explicar que la casa és fora ciutat i alhora no forma part del nucli d’una població ens hem d’inventar tot de perífrasis (una casa a pagès, una casa entre els camps…) que es resoldrien perfectament amb aquell mot tradicional.

El rebuig ha afectat fins i tot a les tendes de fer acampada, que al començament es van dir ‘tendes de campanya’ però avui són anomenades unànimement ‘de càmping’.
Qui sap si aquesta urticària no té alguna cosa veure amb els dos sentits més moderns del terme. L’econòmico-comercial (la campanya de la fruita, la campanya estival) i el militar, el que amb el temps va donar origen a l’electoral. Les guerres medievals, que aleshores eren el pa de cada dia, es duien a terme en terrenys a l’exterior de les places fortificades, a camp obert. És a dir, a la campanya. D’aquí que tota escaramussa bèl·lica passés a rebre el nom de campanya militar.

Des d’aleshores, la idea de campanya ja no s’ha pogut treure de sobre el tuf d’enfrontament que ha d’acabar per força amb la victòria d’algú i la derrota d’algú altre (fixeu-vos que quan esclata un conflicte a mastegots, ja sigui a la porta d’una disco o en una pista de bàsquet, parlem de batalla campal). I que potser les campanyes publicitàries no tenen per objectiu abatre la nostra resistència al capitalisme fins a fer-nos claudicar? Malament ho tenen, doncs, els qui aspiren a renovar o regenerar la política quan l’instrument més vistós amb què es manifesta, la campanya electoral, no és sinó una batalla en tota regla. I ho tenen malament perquè el combat i l’exaltació del guanyador formen part de la condició humana. Observeu que el campió, terme positivament connotat i omnipresent per exemple a les seccions d’esports, rep aquest nom justament perquè és qui s’imposa a la lluita celebrada al camp.

Tanmateix, a la família de camp hi ha un derivat molt més positiu que tot això, una veritable ovella blanca: campar. Tots els significats del verb són antitètics en relació a la resta de la colla: salvar o guardar-se de la mort, alliberar-se d’un perill (“Campi qui pugui!”), tenir cura d’algú que no es pot valer o, senzillament, anar passant la vida (“I doncs, com te la campes?”). Que tràgicament revelador que es tracti d’un verb en quasi complet desús, oi?

TOTES LES NOTÍCIES