La capital del Rosselló és una ciutat de bulevards elegants i de cafès acollidors, d’inspiració parisenca. Això de mirar cap al nord té una història que arrenca, de manera tràgica, del Tractat dels Pirineus de 1659. Aquell any es va signar un acord polític de pau entre la monarquia espanyola i la monarquia francesa, amb exclusió de la Generalitat. Els espanyols van cedir als francesos els comtats històrics del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i la meitat nord de la Cerdanya.

A partir d’aquell moment la francesització d’aquest territori va ser ràpida i completa. El 17 de març de 1700, per exemple, Lluís XIV, rei de França, va prohibir l’ús públic del català als territoris de la Catalunya francesa.

Louis par la grace de Dieu, roy de France… [Diem que escriure en langue catalane] repugne et est en quelque façon contraire a Nôtre authorité, a l’honneur de la Nation françoise et même a l’ynclination des habitants des dits pays [les Comtés et Vigueries de Roussillon et Conflans et une partie du Comté de Cerdaigne] […] Il est estoit a propos d’ordonner qu’à l’avenir toutes les procedures et les actes publics qui se feront dans les dits pays seront couchés en langue françoise.

La persecució del català va continuar durant més de dos segles. Amb tot, una bona part de la població de la Catalunya del Nord (incloent-hi la població de Perpinyà) van mantenir la llengua catalana.

Passegem pel nucli antic de la ciutat i visitem el Castellet, que és un símbol de Perpinyà. El Castellet era la principal porta d’entrada de Perpinyà i té la part més ben conservada de l’antiga muralla. S’hi pot veure una maqueta de la ciutat en època medieval.

El Castellet hostatja el Museu Català de les Arts i Tradicions Populars, que es va fundar el 1963. Hi ha una sala dedicada a la pagesia i unes altres dedicades als mobles domèstics, les festes, el vi, la vida religiosa… Hi destaca la figura de Pau Casals.

Entrem al barri de Sant Joan, que és el més antic de la vila vella de Perpinyà, i anem fins a la plaça de la República (abans, plaça del Mercat). Passem també per una colla de carrers que reflecteixen la història menestral i comercial de la ciutat: carrer dels Marxants, dels Abeuradors, de la Font Freda, de la Mà de Ferro, dels Orfebres, del Temple, dels Agustins…

Val la pena d’entrar a la Casa de la Generalitat a Perpinyà, inaugurada el 2003, al número 1 del carrer de la Fusteria (l’antic Palau Siré). Aquesta institució promou, canalitza i potencia activitats diverses d’intercanvi cultural, de cooperació i de suport a favor del foment de la llengua i la cultura catalanes a la Catalunya del Nord (és a dir, el Departament dels Pirineus Orientals).

També és recomanable d’entrar a la catedral de Sant Joan Baptista (plaça de Gambetta) i de veure el seu conjunt funerari, el més gran i més ben conservat del país. La curiositat de la catedral és el carilló, que el més important dels Països Catalans juntament amb el del Palau de la Generalitat.

Si canviem de barri i ens desplacem fins al barri de Sant Jaume, podem plantar-nos a la plaça de Josep Cassanyes, conegut perquè hi viu la comunitat gitana, que parla en català. Els gitanos hi van emigrar des de l’Empordà fugint de la persecució que el rei Ferran VI va ordenar contra ells. El barri de Sant Jaume havia estat un call jueu. També va allotjar una leproseria i va ser un autèntic barri de prostitució. A Perpinyà hi viuen uns 7.000 gitanos repartits en tres barris: al de Sant Jaume n’hi ha uns 2.500.

Ens podem fer una idea del barri amb el retrat magnífic que en fa Xavier Theros (diari Ara, 9 de juny del 2019):

A les terrasses de la plaça Cassanyes se sent l’àrab i el català quasi tant com el francès. Les dues comunitats van viure moments de tensió fa uns anys, però aquest matí comparteixen el mercat ambulant que s’hi fa cada dia. Aquí les piles de verdures o de fruites es confonen amb les piles de sabates o de camises estampades. Tota la plaça està voltada de cafès plens de clients i de rostidors de pollastres a l’ast, davant dels quals hi ha gent fent cua. Sembla un dia de festa però encara és dimarts.

Tal com diu el mateix Theros, Perpinyà és una ciutat de províncies francesa que conserva una petita vila catalana a l’interior. Passejar pels seus carrerons estrets és com tornar al passat, a la Barcelona de fa una pila d’anys.

El 7 de novembre és la Diada de la Catalunya del Nord. Es commemora l’annexió de la Catalunya del Nord a França en virtut del Tractat dels Pirineus. La primera manifestació per la Diada es va fer a Perpinyà el 1984.

CURIOSITATS

Pujant per l’avinguda de Gilbert Brutus arribem al Palau dels Reis de Mallorca. És un dels monuments més importants de Perpinyà, situat al punt més alt. És un castell construït a l’època del regne de Mallorca, entre els segles xiii i xiv, quan Perpinyà n’era la capital continental. La vista des d’aquí dalt és fantàstica. Si hi entrem, descobrim la cort i el sistema de cisternes, els menjadors, les habitacions del rei i de la reina, i també una capella.
Al sud de la ciutat, trobem l’Institut Franco-Català Transfronterer (camí de la Passió Vella). L’Institut organitza els ensenyaments dels diplomes d’universitat relatius als estudis catalans.
L’11 de juny del 2010 el ple municipal de l’Ajuntament de Perpinyà va aprovar per unanimitat la Carta municipal per a la llengua catalana, que estableix que també el català, al costat del francès, és llengua oficial de Perpinyà.

David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya