Havent passat la plaça dels Apòstols, travessem la carretera i seguim el rètol Els Degotalls, és a dir, el camí dels Degotalls, que discorre paral·lel a la carretera en direcció nord-oest. El nom va del degoteig continu de l’aigua que es filtra per les roques calcàries i que el caminant pot observar en alguns punts del recorregut.

Trobarem un camí molt ornamentat amb monuments, esteles i medallons, i també ceràmiques evocadores de diverses advocacions marianes. La vuitena parada dels CAMINS DEL CATALÀ ret homenatge a Pompeu Fabra, artífex de la normativització de la llengua catalana. Trobarem Fabra molt a l’inici del camí.

En començar, separat per un dels accessos, veiem a mà esquerra l’escultura de bronze erigida en memòria de Jacint Verdaguer, obra de Carles Flotats. Hi diu «Montserrat a Verdaguer». Aquesta va ser la primera escultura del camí dels Degotalls, col·locada el 1953.

Enfilem després el camí amb els monuments següents, tots gairebé a tocar els uns amb els altres: el poeta Joan Maragall; el tenor Emili Vendrell; el compositor de la sardana Els Degotalls, Ricard Castells; l’impulsor de la música coral Antoni Pérez Moya i el seu fill Antoni Pérez i Simó, també músic i director; el compositor de sardanes Pep Ventura, i, clavat a la roca, un medalló de bronze amb l’efígie de Pompeu Fabra. Aquest medalló es va col·locar el 26 d’octubre de 1980, amb motiu de la celebració a Montserrat de les XII Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra.

De la vida i l’obra de Pompeu Fabra se n’ha escrit molt, per raó de la vàlua de l’anomenat Seny ordenador de la llengua catalana: per això aquesta parada mereixeria moltes atencions. En destaquem només unes poques repartides breument en tres blocs: elogis, gramàtiques i Diccionari general de la llengua catalana.

 

Elogis

Són nombrosos els elogis que ha rebut l’obra de Pompeu Fabra al llarg del temps. N’apuntem els cinc que van obrir l’exposició «Pompeu Fabra. Una llengua completa» (inaugurada el 17 de maig del 2018 a l’Arts Santa Mònica, de Barcelona) i que serveixen per subratllar la seva obra.

Francesc de Borja Moll escriu que Pompeu Fabra va ser un arquitecte de la llengua, que va alçar parets i columnes, que va lligar arcs i voltes, que va cobrir tota l’estructura: per això, diu Moll, l’obra ha resultat sòlida i duradora.

En l’obra de Pompeu Fabra es combinen dues menes de perfecció –en paraules de Joan Coromines–: la del talent natural i la perfecció adquirida «gràcies a la persistència, a còpia de superar dificultats. Fabra, com a gramàtic i lingüista, combinava i sumava d’una manera insigne les dues perfeccions».

Joan Solà també destaca en Pompeu Fabra «uns dots excepcionals de lingüista», als quals s’afegeix «una creença integral i inflexible que el català havia de ser una llengua normal de cultura que pogués seure amb el front més alt a les assemblees d’Europa, i la llengua oficial i nacional de les terres catalanes».

Va ser J. V. Foix el primer a subratllar-ne una dada només aparentment paradoxal: Fabra va realitzar «una política» sense moure’s de l’àmbit de les lletres. Un dels més francs elogis que mereixerà Pompeu Fabra –continua Foix– serà precisament aquest: és l’obra feta al servei d’un país.

Tot això porta a la citació més repetida, potser la més famosa, la dels Homenots de Josep Pla: «Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible».

 

Gramàtiques

Al llarg de la seva vida, Pompeu Fabra va escriure sis gramàtiques que els experts consideren principals. Com que es tracta d’obres escrites en èpoques diferents i, a més a més, tenen enfocaments i extensions també diferents, aquestes gramàtiques reflecteixen al capdavall l’evolució intel·lectual de Pompeu Fabra.

La primera gramàtica és l’Ensayo de gramática de catalán moderno, que publica el 1891 però que Fabra havia escrit quan encara era un adolescent. Potser sense ser-ne gaire conscient, Fabra va trencar amb la tradició gramatical catalana pel simple fet de deixar de banda la prescripció típica de la llengua escrita i centrar-se a descriure com era la llengua parlada del seu entorn, és a dir, el barceloní.

La segona gramàtica és la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, de 1898. Fabra té trenta anys i no tan sols ja s’ha format com a lingüista sinó que és conegut com el principal activista de la campanya de L’Avenç. A la Contribució, Fabra hi revela un coneixement aprofundit de la llengua catalana, i això és el resultat directe d’aplicar una metodologia d’orientació neogramatical pròpia de la romanística més avançada del moment.

La tercera gramàtica és considerada, per molts experts, «l’obra mestra de Pompeu Fabra». Així ho van dir Joan Coromines i, d’una manera similar, Antoni M. Badia i Margarit i d’altres. Es tracta de la Gramática de la lengua catalana, de 1912 i escrita en castellà. En aquesta obra conviuen la descripció (diacrònica i sincrònica) i la codificació. Fabra ja té en compte els altres dialectes catalans, a més del central. Això implica que el model de llengua literària (el que ara en diríem llengua catalana estàndard) deixava de ser unitarista.

La quarta gramàtica és la Gramàtica catalana, editada per l’Institut d’Estudis Catalans el 1918. Aquesta obra va ser la referència normativa principal durant gairebé cent anys, fins a la publicació de la nova gramàtica a finals del 2016. La Gramàtica catalana no tenia per objectiu ensenyar «gramàtica» al lector sinó mostrar-li possibilitats normatives no sempre excloents.

La cinquena gramàtica és l’única que no porta la paraula gramàtica: són les Converses filolòfiques, publicades entre el 1919 i el 1928. Són més de vuit-cents articles periodístics breus que, en conjunt, es poden arrenglerar amb el contingut final de totes les gramàtiques de Fabra. En concret, l’exposició raonada i divulgadora de les Converses filolòfiques suposen un complement perfecte de les formulacions de la gramàtica de 1918.

La sisena gramàtica és la pòstuma, publicada vuit anys després de la mort de Fabra: Gramàtica catalana, de 1956. L’ordenació d’aquesta obra difereix de les anteriors. En aquest cas hi ha un esquelet sintacticofuncional que és d’una gran claredat. Fabra ja no va partir de punts gramaticals elementals ni tampoc va recórrer a la comparació amb el castellà. És per això que l’editor de l’obra, Joan Coromines, es va referir a la Gramàtica catalana com la «gramàtica per a mestres».

 

‘Diccionari general de la llengua catalana’

És possiblement l’obra més emblemàtica de Pompeu Fabra, el títol complet de la qual és Diccionari general de la llengua catalana. Durant molts anys, i de manera popular, se’l va conèixer com el Diccionari Fabra.

Es va publicar el 30 de novembre de 1932 i l’editor va ser López Llausàs. Aprofitant aquella primera edició, l’editor va fer públiques algunes opinions sobre el diccionari: un «instrument de cultura» (J. Aguadé), una «obra científica i bella» (J. Bofill), un «llibre de capçalera» (J. Cabot), una «veritable obra d’art i de ciència» (C. A. Jordana)… El poeta J. V. Foix va arribar a escriure que la lectura del diccionari de Fabra produïa un «delit superior».

La societat catalana esperava el Diccionari Fabra amb un interès creixent, com a mínim des del 1906, després de l’èxit del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i també després que el 1913 s’aprovessin les Normes ortogràfiques. Germà Colon escriu que en aquells moments «hom frisava per disposar d’una obra que fos una guia segura [de l’idioma] per a la utilització de tots els usuaris».

Si llegim el pròleg de la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana, veurem que el mateix Fabra escriu que l’any 1923 els treballs de confecció del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans estaven molt avançats. Ara bé, la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) va fer alentir la publicació de l’obra.

També s’ha de tenir en compte que Fabra, tot sol, va encarregar-se de redactar tota l’obra, que va sortir publicada sota el seu nom –escriu Colon– «amb l’acord dels seus col·legues de l’Institut». És coneguda la referència de Fabra segons la qual el Diccionari general havia de ser el «canemàs» del futur diccionari de l’Institut: no pretenia contenir totes les paraules de la llengua catalana, del passat i del present, ni totes les variants de totes les varietats dialectals, sinó que volia oferir un bon inventari de la llengua comuna de caràcter selectiu, incloent-hi tecnicismes internacionals i excloent-ne arcaismes i dialectalismes d’abast restringit. És a dir, el Diccionari general havia de ser el que va ser, de facto, des de 1932 fins al 1995: un diccionari normatiu. L’any 1995 l’Institut d’Estudis Catalans va actualitzar el diccionari de Fabra i va publicar el diccionari normatiu oficial de la llengua catalana.

Entre 1932 i 1994 es van fer 32 edicions del Diccionari general de la llengua catalana. La segona edició va sortir el 1954 (la primera s’havia exhaurit abans de 1935), amb un prefaci de Carles Riba (llavors president de l’Institut d’Estudis Catalans) i algunes modificacions degudes a la censura. Però Fabra, mort el 1948, ja no ho va poder veure. Però sí que va tenir temps per enviar fins a quatre llistes amb addendes a la Secció Filològica. Entre les noves paraules (i les noves grafies), hi havia l’adverbi darrere, amb e final.

Després del medalló de Pompeu Fabra, continuen els monuments dedicats a altres personalitats. N’indiquem tres, per ordre: l’assagista i crític Xavier Fàbregas, que hi és a tocar mateix; l’escriptor Josep M. Folch i Torres, i el fundador del moviment coral a Catalunya Josep Anselm Clavé.

El camí dels Degotalls continua i les majòliques se succeeixen gairebé de forma continuada. Moltes són obra del ceramista Joan Guivernau i reprodueixen el Càntic de Maria, d’acord amb l’evangeli de sant Lluc (Lc 1, 46-55): «La meva ànima magnifica el Senyor, / el meu esperit celebra Déu que em salva».

Continuem el camí dels Degotalls, planer i ombrejat, perquè, passats uns penya-segats que ens fan mirar ben amunt, haurem de fer una altra parada en els CAMINS DEL CATALÀ.

 

CURIOSITATS

• El camí dels Degotalls és un dels punts d’inici del camí de Sant Jaume de Compostel·la (el famós camí de Santiago) que surt des de Montserrat.
• El nom de Jacint Verdaguer es troba referenciat en altres punts de la muntanya de Montserrat. En direm un. Tot anant cap al cim de Sant Jeroni, destaca el mirador de Mossèn Cinto. Aquest mirador el van construir els excursionistes, segons assenyala la placa corresponent. El mirador es va inaugurar el 21 d’octubre de 1956, per bé que la placa porta una altra data: 30 de novembre de 1952. És aquesta última data la que corresponia al dia que s’havia de col·locar la placa a la seva destinació originària, la casa on va morir Jacint Verdaguer, a Vil·la Joana, a Vallvidrera. La dictadura franquista ho va prohibir.
• El 28 de desembre de 2008 hi va haver un gran despreniment de roques a la paret del camí dels Degotalls. Les roques van arrossegar bona part del terraplè i van tallar la carretera i el cremallera d’accés al monestir. Per això hem acabat aquesta parada mirant amunt… Si mireu avall, veureu esplendorós el pla del Bages i, si fa bo, al lluny, els Pirineus.

David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya