Continuem, doncs, el camí dels Degotalls que, si bé no ho hem dit fins ara, potser ja heu vist que és de dificultat baixa. És accessible a tothom i ideal per fer amb els més petits!
Passem el record de Josep Anselm Clavé, i trobem, gairebé l’una al costat de l’altra, molt seguides, 47 ceràmiques recobertes d’un vernís vitrificat, dedicades a la Mare de Déu de diversos pobles de Catalunya. Aquestes ceràmiques tenen un nom concret: són majòliques. N’hi ha que hi són des dels anys seixanta del segle xx, però s’han hagut d’anar restaurant o canviant al llarg dels anys.
Esmentem només la majòlica de la Mare de Déu de l’Alba, de Manresa, ja que la segona parada dels CAMINS DE CATALÀ: MONTSERRAT s’ha aturat precisament a Manresa. El text diu: «És Manresa ciutat vostra / puix li vau besar el rostre / en el seu mateix bressol». Aquesta majòlica es va inaugurar el 1963, se’n va fer una de nova el 1987 i encara una altra el 2012.
A tocar del monument de Joan Amades, Joan Rigall, Aureli Capmany «i totes les persones que han treballat per la dansa i la cultura popular», trobem, no pas col·locada a la paret sinó a peu pla, a la vora dreta del camí, el monòlit de la ruta de la llengua catalana.
Igual que el monument d’Organyà (veg. ELS CAMINS DE LES HOMILIES D’ORGANYÀ), el monòlit del camí dels Degotalls té una base rodona, de ferro, de 140 centímetres. Hi destaquen dues inscripcions: «Montserrat» i «Ruta de la llengua catalana: Organyà». Entre les pàgines d’un llibre mig obert, sobresurt un punt de llibre, també de ferro, amb dues inscripcions: la més visible és la superior i diu «Abadia de Montserrat / compromís i acolliment» i la que queda més amagada és la inferior (la tapen els fulls del llibre) i diu «Obra de: Ramon M. Jounou».
Aquest és el segon monòlit dels CAMINS DEL CATALÀ. Es va col·locar a finals del 2018.
Passada aquesta zona, el camí dels Degotalls continua, amb més majòliques i més monuments, fins a l’última raconada, on caldrà girar i tornar. Pot ser un bon moment per sentir cantar els ocells i per adonar-nos que també s’esmenta Montserrat en el poema La Santa Espina (1907), d’Àngel Guimerà:
Canta l’ocell, el riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra
el passat jamai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
ANEM A LA BIBLIOTECA
El monestir de Montserrat ha tingut, des que es va fundar, un escriptori (molt actiu als segles XIV i XV) i també una biblioteca (que va créixer sobretot als segles XVII i XVIII).
El moment més tràgic de la seva història va ser el 1811, durant les guerres napoleòniques, quan el monestir va ser destruït i es va perdre la major part del seu tresor bibliogràfic. La biblioteca actual té el seu inici al finals del segle XIX. Destaquen les seccions de filosofia, teologia, ciències bíbliques, patrologia, litúrgia, música i història de l’art. Però també l’apartat d’història de Catalunya.
David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya
