Camins del català: la Seu d’Urgell

Arxiu Capitular d'Urgell
Arxiu Capitular d’Urgell (Wiquipèdia)

L’Arxiu Capitular d’Urgell, també conegut com l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, conté fons ben diversos, de comunitats de preveres, de protocols notarials, d’activitats econòmiques… i gairebé 6.000 pergamins entre els quals destaca l’acta de consagració de la catedral de la Seu, de l’any 819. En aquest text apareixen unes poques mostres de formes ja escrites en català (en el català de l’època)! N’és un exemple el terme marítim palomera, del llatí palumbaria: el sufix –aria ja era un altre, –era, i les consonants mb s’havien reduït a una sola ema.

Pregunteu per Benigne Marquès. Fa més de quaranta anys que n’és l’arxiver diocesà i capituals, i de bon grat us ensenyarà l’acta de consagració de la Seu.

I ara fem un salt d’uns quants segles…

Per a la llengua catalana, el segle XX va començar el 1906. Aquell any es va celebrar el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i van ser notables les repercussions d’aquell esdeveniment. Sense anar gaire lluny, l’any següent va néixer l’Institut d’Estudis Catalans.

El 1906 també va ser l’any d’un fet petit però no menor: el gran filòleg manacorí Antoni M. Alcover va emprendre una «eixida filològica» (una excursió filològica) que el va portar a visitar cinquanta-dues localitats de l’àrea pirinenca i prepirinenca, tant del català oriental com del català occidental, amb l’obejctiu d’escorcollar totes les formes vives de la llengua. Entre les localitats per on va passar mossèn Alcover, destaca la Seu d’Urgell.

Segons ell mateix va explicar en el dietari de l’«eixida», Alcover va arribar a la Seu el 14 d’agost de 1906 al vespre. Es va allotjar a la Fonda Andria, que avui encara funciona com a hotel familiar. Trobareu aquest establiment modernista al passeig de Joan Brudieu, 24, al centre de la ciutat.

Asseguts a l’ombra dels plataners de la Seu (o a l’entrada principal de l’hotel), podeu llegir una part del que va viure Antoni M. Alcover l’endemà, 15, dia de la Mare de Déu d’agost. Aquest gran filòleg, coetani de Pompeu Fabra, va enfilar amb molt de geni i passió uns quants CAMINS DEL CATALÀ!

Romanc agraïdíssim del Bisbe Laguarda per la rebuda coral que em fa i per l’estona delitosíssima que som amb ell. M’ha parlat sempre en valencià (ell ho és) i és lo que fa ordinàriament dins la seua diòcesi pertot arreu. Com és home de talent claríssim, prou que s’ha fet càrrec de la situació de les coses. ¡És una gran sort per a l’Església d’Urgell!

Dinam, me’n vaig a fer una comanda de mon estimadíssim amic En Josep Pijoan [que va ser secretari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana] a favor d’alguns monuments arqueològics; i, quan torn a la fonda, ¡oh sorpresa agradable!, m’hi trob Mr. Saroïhandy [lingüista i filòleg francès], l’heroic amador i escorcollador de la nostra llengua. […]

Mos esperen a la Rectoria, el Sr. Rector i una partida de capellans i cinc o sis nois, per fer-hi l’estudi de l’urgellenc; hi anam tots tres amb l’amic i entusiasta Francesc Botxaca, botiguer de robes, molt desxondit. A força de forces aquells capellans i minyons arriben a entrar en lo que ens interessa de la fonètica i flexió verbal d’aquí, i fem molta de veta [‘anem de pressa’]. Mos trobam amb lo mateix que a les altres bandes: la influència del parlar de Barcelona damunt la gent instruïda i correguda; aqueixa influència fa desaparèixer o recular en els llogarets arraconats les especialitats de llenguatge característiques d’aqueixa regió. […]

A força de trompitxar [‘fer via’], desnossam casi tota la conjugació urgellenca i el Dr. Schädel acaba la fonètica. No sé com mos ho hauríem fet, sense el Rector de Sant Dot; mos ha aplanat el camí, obrint-mos molts de portells.

S’és fet vespre i mos n’anam a sopar i a jeure, que bon jornal mos espera demà cap a Andorra.

¡Quina llàstima! La Seu d’Urgell està encara molt ensopida. No és entrada encara dins el catalanisme. Sols alguns urgellencs el senten de valent; però són massa pocs. ¡Bé els cal fer el cap viu a veure si desperten aquella regió digna de millor sort!

 

CURIOSITATS
  • El Retaule de Sant Ermengol és un espectacle de música, llum i color que es representa a l’interior del claustre de la catedral de la Seu d’Urgell des de 1957. El Retaule explica la vida d’aquest bisbe urgellenc de principis del segle XI, personatge important de la història de Catalunya. L’espectacle es fa a l’agost, a la nit, i és una oportunitat per deixar-se emportar per l’accent occidental de la llengua catalana.
  • Mossèn Antoni M. Alcover va fer altres eixides filològiques. El 17 d’agost de 1918, per exemple, va passar per Organyà i va apuntar en el seu quadern de viatge una curiosa anotació lingüística: «els xiquets conten per “vints”: diuen 20 i 9, 20 i 10, 20 i 11, 20 i 12, etc. fins a 20 i 19». Alcover també va deixar escrits quins eren, a Organyà, els pronoms personals forts de 1a i 2a persona del plural: naltrisnatris i baltrisbatris.

 

ANEM A LA BIBLIOTECA
  • Biblioteca Municipal de Sant Agustí, a la Seu d’Urgell. S’ubica a l’antiga església del convent de Sant Agustí, que els monjos d’aquest orde van habitar fins a principis del segle XIX. És un edifici de cinc plantes, amb una estructura de ferro i vidre. Entreu-hi i busqueu el llibre Ribera amunt són les boniques. Refranys i dites de l’alt Pirineu català, d’Elvira Farràs i Muntó (Garsineu Edicions, 1998). Hi descobrireu els motarrots o malnoms dels pobles de l’Alt Urgell. Els habitants de la Seu d’Urgell són cebetesesquiladorsespiabrenes i cacameus, entre altres denominacions. I els habitants d’Organyà tenen algun malnom? I tant! No se n’escapen: ells són ganxos i elles…, ganxes!

 

David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES