L’escriptor Jaume Cabré ha escrit que, per ser escriptor en llengua catalana, cal voler aproximar-se a Jacint Verdaguer. Cal saber amarar-se del geni de la llengua. Cal entendre el poder de la llengua. Cal tenir consciència d’estil. Per això els lectors, quan es troben davant de grans escriptors, també queden atrapats per la força d’un llenguatge que els sap presentar històries, que els sap enredar en nusos i que els sap portar cap al geni de la llengua. Per ser un bon lector, segurament, sí, també cal amarar-se de Verdaguer.

Una manera d’entrar-hi pot ser Canigó. Ho pot ser perquè, en paraules del biògraf Ricard Torrents, Verdaguer va construir amb Canigó el poema del passat i del futur de Catalunya. «Les gestes que hi cantava no eren de la mitologia sinó de la història. No exaltaven Espanya, sinó Catalunya».

I arribats en aquest punt, l’última parada de Folgueroles cal situar-la al Pirineu. Verdaguer va ser el primer català que va fer grans travesses pel Pirineu. Entre 1877 i 1884 va viatjar-hi cada estiu per anar recollint materials per al poema Canigó. Les expedicions més cèlebres van ser les dels estius 1882 i 1883, quan va pujar a la pica d’Estats (3.143 m), al Canigó (2.784 m) i a la Maleïda (3.404 m), que és el nom amb què es coneixia l’Aneto en temps de Verdaguer.

Verdaguer va fer una trentena de cims, i el seu nom és indissociable de l’excursionisme pioner a Catalunya. Avui en dia hi ha monuments i plaques arreu del Pirineu dedicats a la seva memòria. Algunes de les seves experiències les va immortalitzar en el llibre Excursions i viatges (1887).

Relatem breument l’ascensió al Canigó amb l’ajuda de Bernat Gasull. Verdaguer hi va pujar l’estiu de 1883 amb Claudi López, fill del marquès de Comillas. El fet, tanmateix, és que Verdaguer ja hi havia pujat alguns anys abans.

L’ascensió de 1883 va ser per la banda del Conflent. Era la ruta màgica, que passava per Sant Martí del Canigó. A les cinc del matí del 10 de juliol van emprendre la marxa i van esmorzar a la vall de Cadí, a prop dels grogs de Cadí. Verdaguer va anar fent anotacions diverses sobre la vegetació i el paisatge.

Jonquilla, floreta que s’assembla a la nadala per l’estructura, de cinc fulles blanques i cor groc, a semblança de la margaridoia. És verament atrevida, puix la veig florir al peu de la congesta

Van anar pujant i pujant fins que van fer el cim, després de superar la grimpada de la xemeneia, en aquell camí «perillós, puix un sempre té el precipici als peus, i això que és a la banda menys encinglerada del Canigó». Verdaguer va descobrir-hi una joia de la natura: el mediterrani eixut al costat de les fagedes esponeroses, les avetoses alteroses al costat dels rocams alpins. I la neu perpètua.

Relatem també l’ascensió a la Maleïda amb l’ajuda de David Vilaseca, perquè aquí és on el poeta va estar a punt de perdre la vida. Retrocedim un any.

El juliol de 1882, quan Verdaguer va arribar a la vall d’Artiga, a la vall d’Aran, ningú no pujava a la Maleïda per la vall d’Artiga. Per als catalans, aquelles muntanyes eren encara un terreny desconegut i perillós que feia honor al seu nom. Verdaguer hi va començar a pujar amb dos guies.

Des del port se veu la Maleïda, des del cap fins als peus; se pot midar lo Goliat de nostres muntanyes, des de sos peus coberts de molsa i gespe i pins, fins a son capell de plata, llampurnant als raigs del sol de migdia

Van enfilar cap al refugi de la Renclusa, que en aquella època no existia: es van arraulir en una petita barraca sota una balma que utilitzaven els pastors. Van començar a enfilar-se pel roquissar i van franquejar la cresta dels Portillons. Aleshores els tres viatgers van trepitjar la gelera de l’Aneto (que ha retrocedit molt en comparació amb l’extensió que tenia a finals del segle XIX)… i ho van fer sense encordar-se ni sabates ferrades.

Era la primera gelera que jo veia, i hi entrí gojós per ignorar sos perills. Lo guia deu anys havia que no hi era pujat, i n’estava enterat poc més que jo.

Van arribar al coll de Corones, com van poder, i van fer el cim amb certes dificultats. Per arribar-hi van haver de travessar el famós pas de Mahoma, batejat per Verdaguer com el pas de Mahomet.

En lo cim de la Maleïda hi ha un allargament vers on se passa per damunt una filera de rocs, com per sobre esquenes de matxo. Un abisme espantós, de centenes de metres, xucla per cada banda a l’imprudent que gosa arriscar-s’hi.

CURIOSITATS

• Recomanem d’escoltar l’audiollibre Oir Canigó: són cinquanta minuts declamats per un Lluís Soler que transmet amb genialitat el to sec de Bernat Tallaferro, la petició tendra de Gentil a son pare, la cançó rítmica del ram santjoanenc, el crit de guerra… Ho diu la solapa del llibre: poseu-vos els auriculars, apugeu el volum sense temor i deixeu-vos endur per aquesta llegenda pirinenca amb la cadència i el ritme perfectes. És un plaer, sens dubte: el text fundacional de la pàtria, escrit pel poeta nacional i recitat per un lector que és actor i que és rapsode

David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya