Camins del català: Almansa

Palau dels Comtes de Cirat i castell d'Almansa
Palau dels Comtes de Cirat i castell d’Almansa (Ajuntament d’Almansa)

La primera parada dels Camins de Beniarjó-Gandia la comencem a Almansa, a poc més de cent quilòmetres al sud de València. Almansa és una ciutat de 25.000 habitants, a la província d’Albacete (però no gaire lluny de la Font de la Figuera, per exemple, que ja és al País Valencià). Es coneix sobretot per la batalla que hi va tenir lloc el 25 d’abril de 1707. La famosa batalla d’Almansa.

Resulta que a principis del segle XVIII dos candidats es disputaven el tron de la Corona d’Aragó: eren l’arxiduc Carles, de la dinastia dels Habsburg, i Felip V, de la dinastia dels borbons. Estaven en guerra gairebé des de 1700, quan va morir el rei Carles II de Castella sense descendència. Estalviem-nos d’explicar estratègies militars i diguem el desenllaç: l’exèrcit del borbó va derrotar valencians i aragonesos i aquella derrota va ser el tret de sortida de la castellanització oficial de l’administració valenciana. De fet, un gran filòleg valencià, Manuel Sanchis Guarner, va dir que la castellanització oficiosa de l’administració valenciana s’havia iniciat moltes dècades enrere, raó per la qual «els despòtics i irritants decrets borbònics que proscrivien la llengua autòctona dels valencians no representaren cap innovació».

Amb el resultat de la batalla d’Almansa va començar, doncs, una altra desfeta encara més gran. Xàtiva, Alcoi, Dénia, Alacant i València van ser en part o del tot destruïdes. I la llengua ho reflecteix des de fa molts anys amb dites diverses, la més coneguda de les quals diu que «quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança». És una dita similar, pel que fa al contingut, a «De ponent, ni vent ni gent». Tant l’una com l’altra mostren recel envers el que arriba de la banda oest, de la banda de Castella.

Després d’Almansa van arribar molts funcionaris (civils, militars i eclesiàstics) amb la missió d’imposar la idea castellana d’Espanya. I també es va anar associant la urbanitat i la riquesa a la llengua castellana, i la rusticitat i la misèria a la llengua valenciana. D’una banda, hi havia el burgès il·lustrat, castellanoparlant, i, d’altra banda, hi havia el llaurador illetrat, valencianoparlant.

El Museu de la Batalla d’Almansa, que està situat al mateix edifici que l’oficina d’informació turística (carrer de l’Estrella, núm. 2), recorda tots aquests episodis des de l’òptica estricta d’una guerra de successió. Des del punt de vista de la llengua catalana i dels Camins del català, la primera parada comença amb una derrota, i per això també pot ser una bona ocasió per destacar tres testimonis històrics d’esplendor de la llengua catalana, tots anteriors a la batalla d’Almansa.

  1. Ramon Muntaner (1265-1336), empordanès, va residir durant alguns anys a València i Xirivella, on va començar a redactar la seva Crònica. En el capítol XVII hi va escriure el que segueix. Cal situar la redacció de la Crònica al segle XVI, entre els anys 1325 i 1329:

E com la dita ciutat [de Múrcia] hac presa, poblàla tota de catalans, e axí mateix Oriola, e Elx, e Alacant, e Guardamar, Cartagènia e los altres llocs. Sí, siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són […] parlen del bell catalanesc del món.

  1. Joan Lluís Vives (1492-1540), filòsof valencià del segle XVI, va ser l’autor del text De Institutione foeminae christiane, de 1523:

mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a poblarla; y de ambos nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua de aquellas, el lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años hablamos entre nosotros.

  1. Gaspar Escolano (1560-1619), cronista del Regne de València, al segle XVII, va escriure Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia (1610). En el capítol XVI del llibre I hi va escriure:

Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino [de Valencia] debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extanjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.

La primera parada dels Camins de Beniarjó-Gandia no comença en terres de parla catalana, però aquests fragments citats ens ensenyen que la llengua catalana va viure una època d’expansió. Afegim-hi algunes dades més.

Després que el català arribés a Tortosa (1148), a Lleida (1149), a Palma (1229) i a Eivissa (1235), efectivament també va arribar a València (1238)… i fins i tot més al sud, encara: va arribar fins a Múrcia! Expliquem-ho breument.

Arran de pactes i de conquestes, també arran de reconquestes i de renúncies, de vassallatges per als uns i per als altres (segons l’època), entre els anys 1265 i 1266 Jaume I va sotmetre Múrcia… però va «donar» el territori a l’infant Alfons de Castella (el futur Alfons X el Savi). Tanmateix, després de 1266 un bon nombre de catalans es van quedar a viure a l’antic regne sarraí de Múrcia, sota el domini de Castella.

Més endavant, el 1296, el net de Jaume I (que era el rei Jaume II) va aprofitar uns altres embolics politicomilitars per reconquerir Múrcia. Així és que durant uns anys, pocs, Jaume II i les autoritats murcianes es van escriure… en català.

 

Curiositats
  • Cada any Almansa recorda la famosa batalla, amb rutes guiades teatralitzades i recreacions històriques. És recomanable de visitar el Museu de la Batalla, inaugurat el 27 de desembre del 2013.
  • El 9 d’octubre és la Diada Nacional del País Valencià. Es commemora l’entrada a la ciutat de València, el 1238, de les tropes catalanoaragoneses comandades pel rei Jaume I. Ara bé: hi ha una altra data, que és precisament la del 25 d’abril, la de la batalla d’Almansa, en què es commemoren les llibertats perdudes del poble valencià.

David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya

TOTES LES NOTÍCIES