nebraskaS’acaba d’estrenar la darrera pel·lícula del director nord-americà Alexander Payne, Nebraska, després d’una delicatessen com Los descendientes (2011). Aquest realitzador d’encisadores comèdies amargues, pertanyent a allò que abans s’anomenava cinema independent nord-americà, ja va participar amb Nebraska a competició en la secció oficial del festival de Cannes despertant una àmplia adhesió i assolint el premi al millor actor a Bruce Dern pel seu paper de despistat protagonista.

La solvència del film, el to entranyable del conjunt, el treball extraordinari de Bruce Dern acompanyat d’un repartiment de secundaris digne d’una comèdia social, han servit també per donar a Nebraska una forta empenta cap als Oscar amb unes valuoses sis nominacions entre les quals destaquen director, actor o guió original.

Aquesta pel·lícula d’aparença austera i ambició modesta conté, en canvi, una potent història mínima. El protagonista principal és un avi alcoholitzat, Woody Grant (Bruce Dern), entossudit a cobrar un premi d’un milió de dòlars, mentre la dona i els fills l’avisen que és una enganyifa publicitària. Es tracta d’un darrer acte de determinació i de voluntat pròpia d’un pobre avi que sembla patir símptomes de demència. Woody Grant és també la figura d’un pare gens exemplar, un home menystingut per tothom i un marit anul·lat per una dona massa possessiva. Finalment, un dels seus fills, David Grant (Wil Forte), abandonat per la seva companya, acompanyarà a contracor al seu pare, com si fos el seu escuder o el seu cuidador, en un viatge força impossible a Nebraska tot travessant diversos estats per cobrar el premi.

El viatge de pare i fill s’ajusta als paràmetres habituals del format road movie i el seu llarg recorregut ple d’incidents i aventures per una Amèrica profunda acaba desembocant en el seu poble natal. Retrobem la figura del viatge conformador, el trajecte que ajuda a recomposar els llaços paternofilials trencats o simplement inexistents. I visitar el lloc d’origen dels personatges, un poble mig perdut i mig deshabitat, significa també una mena de retorn al passat que provoca la reaparició de vells coneguts.

Es tracta d’una pel·lícula que arrenca de forma anodina i força convencional mentre discorre pels llocs comuns del gènere costumista i tragicòmic amb una família desavinguda. Aleshores la sensació d’avorriment s’instal·la en l’espectador fruit de reveure allò ja vist i repetit tantes vegades. Però a mesura que la pel·lícula avança i la road movie familiar circula, Nebraska comença a prendre cos, a créixer i a fer-se gran i forta, tot i la simplicitat del seu contingut així com dels seus senzills instruments. Destaquem el patetisme del personatge, el paisatge de cases isolades i vetustes a la manera d’Edward Hooper, la immobilitat i indolència dels familiars oblidats entaforats en els seus sofàs i la difusa herència d’atípiques road movies com la de Jarmush Extraños en el paraíso o el Lynch d’Una història verdadera.

El panorama humà retratat a Nebraska encaixa com un guant en el més genuí cinema de solitaris perdedors i tristos exclosos socials en un desolat entorn fotografiat a més amb un rústic i dur blanc i negre. Però tot plegat s’ha filtrat pel colador de l’humor càlid, suau, afectuós i respectuós propi de Payne. I el resultat és que progressivament la melancolia, la tendresa, la humanitat, l’amor i l’emoció comença a aflorar mentre s’escampa arreu. Una prodigiosa sensibilitat sorgeix d’aquest amarga història fins a culminar en un preciós final d’aquells que t’arriben el cor i t’ericen la pell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada