Calor

Pau Vidal
Pau Vidal

Deu ser el karma, que diuen ara. L’últim rodalmot de juliol vaig desestimar d’esventrar el mot calor, que hauria estat pertinent, per excés de matèria primera; i com hi ha reaccionat l’agost i part del setembre? Multiplicant-la. Fent-ne més i més. No descarto, doncs, que aquestes tres o quatre xardorades que ens han fet patir tant siguin culpa meva.

O sigui que he decidit saludar el nou curs reparant, en part, l’error. Dic en part perquè, en efecte, tal com vaig avisar aquell dia, sotmetre la família de calor al bisturí rodalmotaire implicaria una sèrie de tres articles pel cap baix; penseu que estem parlant d’una família de les grosses, de quasi un centenar de derivats. Uns quants dels quals de considerable pes i presència.

Per això el que faré serà destacar-ne alguns d’aquests, dels notables. Que són legió. Començaré, per exemple, pel tristament famós caloret de la Rita Barberà, aquella política valenciana de trista memòria que va trabucar sense avergonyir-se’n el gènere gramatical del mot; o una versió més popular que a casa hem fet anar sempre, calda, malgrat que arrossega la mitja llufa de no ser prou “normativa” (quan en realitat és més pròxima a l’origen, el llatí caldus).

També m’ha agradat sempre molt el verb valencià calfar, el qual ens porta inexorablement cap a un dels grans hits del moment, escalf, que gràcies a l’ús abusiu que en propicien les xarxes ja ha arribat a la fase irònica (ja el fem anar més per a enfotre’ns-en que no pas seriosament), de manera que li auguro una davallada imminent.

Abans que ell, però, i sense usos humorístics, va atènyer la universalitat el tristament cèlebre escalfament global (del qual precisament aquesta calor n’és un símptoma evident), força menys simpàtic que compostos més veterans com escalfallits o escalfapanxes (els quals, al seu torn, són antecessors d’un altre de més èxit que encara fem anar, escalfabraguetes. Al qual, com és lògic atesos els temps que corren, s’hi ha sumat la versió oposada, escalfafigues, tot i que, és just reconèixer-ho, amb molta menys acceptació).

Completarien aquest grumollet de tops de la família la celebèrrima calefacció, ara vivint moments difícils a causa de les restriccions, i tal vegada els dos que, per temps que passi, ocuparan sempre el lloc més alt del podi en el cor de tot català de bé: escalivada i el substantiu del qual prové, caliu, tant en l’ús literal de ‘restes del foc’ com en el figurat.

Bentornats, doncs, tots plegats a la calidesa de l’anàlisi politico-socio-patriòtico-filològica.

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES