Després de ‘Caramel’ (2007) i ‘¿Y ahora dónde vamos?’ (2011) la cineasta libanesa Nadine Labaki estrena, ‘Cafarnaúm’, Premi del Jurat de Canes i candidata als Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa. La tercera pel·lícula de Labaki és una problemàtica mostra d’un cinema social que busca remoure consciències i commoure a l’espectador a partir d’infàncies desvalgudes en entorns de misèria. El protagonista principal de ‘Capharnaüm’ és un nen de dotze anys, Zain (Zain Alraffea), fill d’una família nombrosa on és maltractat i mancat d’estimació i d’efecte.
Zain marxarà fart de casa seva i aleshores coneixerà una refugiada etíop que treballa en la neteja i que l’acull a canvi de fer de cangur del nadó. La trama s’enreda quan la mare desapareix d’escena i queda Zain a càrrec del bebè, encetant una història de supervivència al límit, desproveïts de recursos, obligats a espavilar-se en la jungla de la pobresa extrema. Aquesta pel·lícula sobre l’orfenesa de nens perduts i oblidats, d’infàncies desgraciades, està ambientat en un entorn de degradació d’un barri de barraques libaneses, un suburbi de població marginal de desplaçats i refugiats, sovint sense papers, que viu amuntegada en condicions precàries d’existència.
Més enllà de l’abast de denúncia de les injustícies socials o del problema humanitari que comporta les poblacions migrants, el film escrit i dirigit per Labaki és un lament o, millor, un crit de ràbia, dels fills descuidats i oblidats adreçats als seus progenitors, un retret a la seva irresponsabilitat. És una pel·lícula molt ben realitzada i en què destaca de forma extraordinària l’actuació del nen protagonista, Zain. Bona mostra d’un cinema necessari i benintencionat que interpel·la a l’espectador i que remou les reaccions primàries més humanes, sobretot la compassió envers els més desprotegits, els nens.
Tot i la vàlua del discurs, les intencions pedagògiques del film d’alertar sobre la vulnerabilitat feridora dels més febles, aquestes virtuts necessàries es veuen en bona part malmeses per un excés buscat d’efectisme dramàtic i sentimentalitat. És cert que el cinema, art popular i multitudinari, pot servir com a caixa de ressonància de les greus mancances de la nostra societat, però Labaki es recrea en una certa pornografia de les emocions bàsiques, sobreexplotat el recurs de la llàgrima, donant corda a un cinema dels planyiments.
