M’encanta aquella història mística que versiona lliurement el mite judeocristià del paradís terrenal. Sí, ja saben (o haurien de saber) la història del jardí del qual Déu va expulsar els humans perquè eren massa curiosos i havien volgut tastar els fruits de l’arbre del bé i del mal per culpa de la serp maligna. En fi, podria filosofar sobre la gran importància que ha tingut en la nostra cultura aquesta sacralització de l’obediència cega a l’autoritat divina i terrenal i com, poc a poc, sembla que ens hem desempallegat. Però no ho faré tot i que ho apunto perquè voldria parlar d’aquella versió mística que diu que, en realitat, mai hem marxat d’aquell jardí de l’Eden i que l’únic que va fer Déu va ser cegar-nos a reconèixer-ho. És a dir, vivim en un món que és un veritable paradís però ens neguem a acceptar-ho i amb les nostres actuacions sovint el convertim en un infern. En realitat, crec que les coses són una mica més complicades: el món és el que és i amb els nostres filtres mentals deformem el que veiem. Inevitablement no vivim la vida com se’ns presenta sinó com els nostres prejudicis i forma de veure el món ens condiciona a veure-la. I veure el món d’una manera més realista, amb els seus inconvenients i avantatges, pot ser a la llarga, vist així, una manera d’assolir un nivell de felicitat molt més alt.
 
I això té molt a veure amb l’amor perquè quan parlem d’amor ho fem sovint del romàntic. I ens sentim obligats a trobar algú que ens faci feliços. I ens molestem si no el trobem o si el trobem i no compleix les nostres expectatives. O ens enamorem d’una idea o d’un grup o … i la realitat és molt més complicada i acabarà, tard o d’hora, destruint les nostres expectatives. Busquem l’amor fora i resulta que està a…dins nostre. Efectivament, som un conglomerat provisional de cèl·lules i idees que tard o d’hora es desagregaran (morirem) i les nostres relacions amb l’exterior es veuran marcades, indefectiblement, pel conflicte i la cooperació. Com dins del conglomerat que som nosaltres mateixos. Potser si arribem a que els conflictes interiors siguin el mínim possibles i hi hagi una gran cooperació i integració podrem contribuir a que passi el mateix a l’exterior. O com es diu vulgarment: si ens estimem més a nosaltres mateixos, més estimarem els altres i ens estimaran ells. Però per això haurem d’obrir els ulls per saber que el veritable jardí de l’Eden existeix i està allà fora, sempre ho ha estat, però també dins…al nostre cor (metafòricament parlant, és clar).