Recentment Càritas va alertar que la pobresa s’havia enquistat a Andorra. Avui ens fixem en dos exemples de persones que expliquen el que significa haver de rebre ajuts socials per arribar a final de mes. En un dels casos ens assegura que no ha trobat millor solució per menjar que anar regularment a buscar el que sobra dels contenidors.
L’Anna Nogué cobra una pensió per incapacitat ja que té diverses dolències. Però assegura que per poder menjar ha hagut de prendre una solució dràstica, que també duen a terme altres persones: buscar menjar als contenidors d´alguns restaurants i empreses majoristes.
Tampoc veu clar que el futur pugui ser gaire millor ni li aporti massa esperança. Una part del menjar que aconsegueix l´Anna el dóna a altres persones que tenen necessitats.
Alfons Pichel fa diversos anys que entra i surt de l´atur i que necessita ajuts socials perquè li paguin el lloguer i el menjar. Creu que encara no hi ha prou conscienciació que la pobresa ja no entén de nacionalitats. I és que tant l’Alfons com l´Anna són andorrans. Consideren que encara no se sap massa què suposa estar a la pobresa.
Alfons Pichel finalment ha trobat una feina temporal que li durarà uns quants mesos. Afirma que, de moment, això li suposa un gran alleujament i no només pels ingressos.
I a les properes estadístiques de govern diran que el tràfic és allò que preocupa més a la societat andorrana. La vida quotidiana de molts ciutadans no és la millor campanya electoral per cap dels partits polítics d’aquest país, per no respondre a les realitats socials, tan sols a les seves butxaques.