Bruno Oro: “Quan veig el President per televisió, penso: ‘Sóc una mica ell'”

bruno oro

Bruno Oro és un actor i cantant, nascut a Barcelona l’any 1978 i amb arrels familiars napolitanes. Però Oro també és el president de la Generalitat. Com a mínim, cada dijous a la nit al programa ‘Polònia’ de TV3. I des de fa unes setmanes, a ‘Polònia. El musical’, que està sent tot un èxit de públic al teatre Poliorama de la capital catalana. La seva imitació d’Artur Mas, o “interpretació del personatge”, com matisa el propi actor, l’ha convertit en un rostre molt popular a Catalunya. En aquesta entrevista, Oro reflexiona sobre el paper de l’humor en la política, la seva “relació” amb el President de la Generalitat i la capacitat que té la realitat d’acabar superant la ficció.

Esperàveu una resposta de públic tan bona amb ‘Polònia. El musical’? 

En el teatre el millor és no esperar res, perquè una obra destinada a ser un èxit acaba fracassant, i al contrari. Però estem encantats, moltes nits esgotem totes les entrades i el públic surt encantat. Venen pensant que veuran el Polònia dalt d’un escenari i se sorprenen quan es troben amb una autèntica obra de teatre.

És a dir, que no és el “Polònia de la tele”.
Res a veure. Al Poliorama hi fem un vodevil, una comèdia molt ben tramada. La caracterització és diferent, amb molt menys maquillatge, cosa que permet al públic veure molt més els actors i notar que està assistint a un exercici teatral.

I tu què prefereixes, enregistrar el programa o actuar dalt de l’escenari?
La versió teatral, indubtablement. Perquè cada nit és diferent, i el públic també. En una comèdia quan el públic entra en joc genera molta més excitació i tot és molt més divertit.

Amb el ‘Polònia’, en televisió o al teatre, passa sovint que la realitat supera la ficció?
Sovint la ficció s’avança a la realitat, i el que surt en un Polònia després acaba succeint. Tot això és gràcies als guionistes, al seu contacte tan estret i durant tant de temps amb la política, que els permet avançar-se als esdeveniments.

A través vostre, molts espectadors s’acaben assabentant de l’actualitat política.
Polònia és la versió familiar de l’actualitat, i amb un element catàrtic, ja que treu ferro, descontextualitza i fa riure. Tot plegat és un pack molt agraït per a les famílies que s’asseuen davant del televisor, s’assabenten de l’actualitat, se’n riuen i, quan acaba el programa, tenen la sensació d’haver fet nét de moltes coses que els preocupen. I a més ha aconseguit que fins i tot els nens, com a espectadors, coneguin qui són els protagonistes de la política i què passa al seu país.

El públic que ve al Poliorama també és de perfil molt familiar?
Sí, i sobretot ens ha sorprès la quantitat de gent jove. És una franja d’edat complicada per al teatre, ja que no és barat. Creiem que es deu a l’efecte boca-orella. Els espectadors riuen molt; sigui del bàndol que sigui, perquè aquí acaba rebent tothom.

Segur que al ‘Polònia’ reben tots per igual? O alguns més que altres?
L’objectiu és que rebi tothom per igual, però l’humor és com el futbol, és difícil que no hi hagi un punt de subjectivitat i de parcialitat.

Els actors també jugueu un paper clau amb les vostres caracteritzacions per acabar generant més o menys empatia cap al personatge real.
Fixa’t en José Montilla, que era un personatge molt gris fins que en Sergi Mas el va convertir en entranyable i vulnerable. Això sol passar, i depèn molt de l’actor. Si l’Artur Mas el faig jo serà totalment diferent a la versió d’algú altre. Jo li aporto el meu toc personal. I el fet de tenir cada setmana prop de 800.000 persones mirant-nos fa que el nostre paper acabi sent una mica influent.

El teu Artur Mas fins a quin punt és una caracterització que vol imitar el president tal i com és, o ja és un personatge propi i independent?
T’arriben opinions de tot tipus. Hi ha qui et diu “quan et veig a tu, el veig a ell”. Altres que just el contrari, que veuen en Mas i automàticament pensen en mi. I després hi ha aquells que no em veuen ni a mi ni a ell, que entenen l’Artur Mas del Polònia com un personatge amb vida pròpia.

La teva caracterització porta ja molts anys en antena.
El mes de gener farà ja nou anys que faig d’Artur Mas. Deu ser el personatge que acumula més anys al Polònia. Vaig començar perdent eleccions i ara estic a punt d’aconseguir la independència! En els primers anys era un personatge molt histriònic i extremat. Quan va arribar a la presidència, vam treballar la caracterització per fer-la més institucional, més realista i continguda. Ara m’agrada més que abans.

Amb la transcendència que ha adquirit la figura d’Artur Mas, per a tu suposa una càrrega extra sortir cada dia a imitar-lo?
Una mica sí. En els darrers dos anys m’ha passat que la gent em comença a dir “president” pel carrer. Quan vaig anar a votar pel 9-N, la gent em va aplaudir! Em passen coses força surrealistes. Arriba un punt que ets a casa, surt el president per la televisió i penses: “sóc una mica ell”. L’entrevisten i te’l mires des d’una altra perspectiva, perquè en realitat el portes a sobre des de fa molts anys. I quan li pregunten quelcom, intentes endevinar si dirà això o allò, i molt sovint ho encertes. També és cert que els polítics són molt previsibles.

Has parlat amb ell? Què en pensa de la teva imitació?
Tenim un tracte molt cordial. Sempre m’ha dit que no s’hi veu identificat. I és normal, jo de fet li dono la raó, perquè no és una imitació gaire clavada. La veritat és que no m’hi he assemblat mai a l’Artur Mas, ni físicament ni com a imitació. El que faig és una interpretació que s’acaba convertint en un personatge a part.

Després de nou anys, no n’estàs cansat d’aquest personatge?
Em segueix divertint fer d’Artur Mas. És un personatge que em va costar molt, de fet en els primers temps no m’ho passava gens bé fent-lo, però des de fa 3 o 4 anys la cosa ha canviat molt. Avui em segueix motivant observar-li coses, gestos, introduir-hi canvis… El dia que m’avorreixi ho haurem de deixar córrer, perquè llavors ja no tindrà cap sentit.

El fet que se t’associï tant directament amb aquest personatge no pot acabar sent negatiu per la teva carrera com a actor?
No crec que em condicioni, perquè la televisió és molt fugissera. Si et passes un any sense sortir en antena, tothom t’acaba oblidant. És així de trist. Així que no em preocupa pas.

Textos: Vern Bueno/AMIC
Fotos: Marc Giner /AMIC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.