La pasqua, és una celebració que ve des dels antics hebreus, i que ha passat de generació en generació. Té una doble realitat que hem de saber conjugar. D’una banda és el poble que surt d’Egipte, el Senyor que surt del sepulcre, el batejat que reneix a la vida nova. Però per l’altre hi ha el pas del Senyor que salva els que van untar les portes de les seves cases amb la sang de l’anyell, que obre el sepulcre del seu Fill, que ens dóna el seu Esperit en el baptisme. Vull dir que si nosaltres passem, fem Pasqua, és perquè el Senyor ha passat abans.

L’amor sense haver de tornar amor per obligació, el regal sense haver de correspondre, el perdó sense merèixer-ho, en una paraula, la gratuïtat de Déu, que és el que ens costa entendre.

La Pasqua porta amb si una alegria que no podem passar per alt, hem de viure-la intensament en els nostres cors i portar a la pràctica reflexions com aquestes.

Ser cristià és creure en la resurrecció de Crist. No som cristians pel fet de creure en la creu, en el sofriment i en la mort. Som cristians perquè creiem en la resurrecció, en l’alliberament, en la vida i en l’alegria.

En el fons del nostre cor hem de tenir la seguretat que tota prova es transforma en gràcia, tota tristesa en alegria, tota mort en resurrecció.

No creure en l’alegria és gairebé acceptar renunciar a nosaltres mateixos, a la nostra experiència, a la nostra desconfiança, a les nostres queixes. Déu ocupa en les nostres vides el mateix lloc que l’alegria.

Els pares de l’Església deien que no hi ha més que un sol mitjà per curar la tristesa: deixar d’estimar. Creure en Déu és creure que Ell és capaç de fer-nos feliços, de donar-nos a conèixer una vida que desitgem perllongar per tota l’eternitat. Perquè, per a molts de nosaltres, la qüestió difícil no és saber si tenen fe en la resurrecció, sinó a saber si senten ganes de ressuscitar, no en aquesta petita vida nostra, egoista, dolorosa i cega. Si això fes, el perllongar indefinidament aquesta vida, seria més un càstig que una recompensa-

La fe en la resurrecció no pot brollar més que d’un amor veritable. Crist ens ha donat a conèixer aquest amor que no passa: “La fe i l’esperança passaran, però la caritat viu per sempre”.

La nostra fe, la nostra esperança de ressuscitar per nosaltres i per als altres, depèn estretament de la nostra capacitat de resurrecció, són a la mesura de la nostra força d’estimar.

Perquè puguem experimentar una vida d’amor i de fe, hem de morir a les nostres faltes, a les nostres tristeses i als nostres ressentiments. No hi Pasqua per a nosaltres, si no acceptem morir en aquesta zona de la nostra pròpia ànima en la que estem massa vius: a les nostres agitacions, els nostres temors, els nostres interessos, el nostre egoisme. I si no acceptem ressuscitar en aquesta zona en la que estem massa morts: ressuscitar la pau, a la fe, a l’esperança, a l’amor i l’alegria.

No hi Pasqua sense una comunió pasqual: un sortir de les nostres costums, del nostre pa i la nostra vida, per assaborir un altre pa, una altra vida, un pa de la sinceritat, de lliurament als altres, una vida d’amor, de fe i de alegria.

Algunes preguntes per fer-se en Pasqua:

En quina mesura sóc un cristiana alegre?

Què és el que més m’agrada de la vida ?, Quines coses donen sentit a la meva vida?

Us desitjo a vosaltres i a les seves famílies una Pasqua de Resurrecció plena de benediccions!

Això és la festa de Pasqua: un canvi de vida, un passar d’aquesta vida nostra a una altra admirable i meravellosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada