Bona entrada (pròspera) d’any

No sé a quan es remunta, això de desitjar bon Nadal i (un) pròsper Any Nou, però segurament té a veure amb la postguerra i l’època de la recuperació econòmica, quan la idea de la millora material anava intrínsencament lligada al progrés social i moral. Com a mínim ha de ser d’abans dels setantes, perquè recordo d’haver-la vista i sentida des de nano. Però ara ha estat desbancada per la fórmula ‘…i feliç Any Nou’, calcada, com tantes altres, de l’anglès. A mi, si voleu que us digui la veritat, aquesta manera de felicitar les festes sempre m’ha fet tuf de castellanisme, tot i que reconec que no ho puc demostrar, potser perque la visualitzo precisament en aquell context d’aguinaldos i postals de colors esmorteïts amb què ‘el cartero’ o ‘el barrendero’ ens desitjaven felices fiestas.

És evident que prosperar ja no s’estila. No és estrany, tampoc, perquè realment s’ha de ser cínic (o molt il·lús) per esperar que l’any venidor ens porti prosperitat. Sempre que no formis part d’aquest vuit o nou per cent de super-rics que es veu que cada any en són més. Fonativament hi hem sortit guanyant, això sí, perquè pròsper, igual que graellada o Israel (cada una per un motiu), és un mot de mal pronunciar. No saps mai si la O és oberta o tancada, i la proximitat amb ‘proper’ crea confusió. De fet és un terme culte, i això potser explicaria que els últims a dur-lo per aquí com a nom propi van ser el pedagog Pròsper Martí i Descatllar i l’historiador Pròsper de Bofarull, tots dos fills del segle XVIII (amb permís del poeta Merimée, reservat als lletraferits).

No deixa de tenir la seva gràcia que aquesta família tan poc nombrosa però distingida provingui d’un verb que sembla patrimoni dels pobres: esperar. Pobres que esperen a la cua que els donin una tassa d’escudella, pobres esperant temps millors, pobres que esperem que rics i lladres no ens enredin tant com l’any passat… Qui et diu que no va ser un avantpassat de l’Adolf Todó o en Narcís Serra qui es va empescar el fals consol que diu que l’esperança és l’últim que es perd… mentre ells se la xalen sense espera ni res. Et fan passar les ganes de prosperar… (i aprofito que he esmentat la família per contar-vos una tafaneria simpàtica: l’adjectiu prosperosa, que aquí tenim però no fem servir, a Itàlia és una mena d’eufemisme per dir que una senyora és generosa, abundosa de carns. Una maggiorata, vaja. Prosperitat material assegurada).

Per això, un servidor, que ja sabeu que sóc decimonònic de mena, us felicitaré les festes a la manera antiga: bon Nadal i molt bon any nou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada