Deia un psicòleg francès que no existeix la normalitat mental i que si gratem una mica tots som una mica neuròtics i fins i tot neuròtics amb components psicòtics. Ho argumentava així: cada persona construeix la seva pròpia versió de la realitat i aquesta mai coincideix plenament amb la dels altres. Així podem deduir que la normalitat és un concepte social que respon més a una realitat construïda que a quelcom objectiu. Perquè com ja diu aquella vella dita: hi ha dues coses que no podem mirar de cara. Una d’elles és el sol i l’altra és la realitat. Els nostres filtres de tot tipus ens condicionen. Per exemple si som més alts o tenim una vista més dolenta percebrem les coses de forma diferent a algú més baixet i amb una vista millor. Els qui ens hem criat a Europa tenim uns condicionants diferents als qui s’han criat, diguem per exemple, l’Àfrica. I així quasi fins a l’infinit. Fins i tot sovint no ens posem d’acord amb nosaltres mateixos ja que, molt sovint, volem coses diferents i al mateix temps. No és estrany que el conflicte sembli imperar en la naturalesa física i en l’entorn humà. Tots estem una mica bojos si ens ho mirem des de fora. Un exemple curiós: aquell que se’n riu de les estúpides idees que diu que tenen els cristians i que al mateix temps troba lògic i natural pensar que el nostre planeta està a punt de ser salvat per una raça superior d’extraterrestres reptiloides (ho juro: l’exemple és real). Aquesta bogeria és encara més subtil si ens parem a pensar que molt sovint la majoria de les persones estan adaptades molt bé a entorns insans i malaltissos. Per exemple: és sana una persona que sobreviu perfectament en els baixos fons mafiosos? O el perfecte soldat disposat a matar als enemics del règim (els que siguin) sense discutir res?

Però davant d’aquesta incoherència vital que ens ofega i que ens recorda a cada moment que som simplement animals una mica més complexos que altres hi ha altres pulsions que ens porten a crèixer. És a dir a buscar la unitat i la connexió amb els altres (i amb nosaltres mateixos) i a crear quelcom més gran. És per això que l’amor (a un mateix, a altres, a l’univers…) ens fa més grans del que som. Podem ensopegar i caure i ho farem però la pulsió per la unitat per sumar un més un i que el resultat no sigui dos sinó tres, quatre o alguna cosa més és el que ens fa tirar cap endavant. Bojos tots? Segurament, però deia William Blake que qui seguia plenament el camí de la bogeria arribava al temple de la saviesa. Bojos tots? Sí, però de vegades (no sempre), l’amor ens fa superiors i més lúcids. I mentre això sigui així, seguirem sent més.