Els mitjans escrits i orals van traduir l’estirabot de l’enèsim malalt d’espanyolitat (“Tenemos que parar la locura independentista”) perbogeria. Potser algun hi va posar follia i em va passar per alt, però diria que en línies generals hi va haver una unanimitat de ferro.
    Aquest substantiu, i el corresponent adjectiu boig, són un bon exemple de la dramàtica reducció del paisatge lexical a què ens condemna la vida moderna. Boig és mot d’ús freqüentíssim, tant en l’accepió literal (haver perdut la raó, patir un trastorn mental) com en la figurada (estar boig per algú o alguna cosa), afavorit a més a més per un bon repertori de fraseologia (‘Val més boig conegut…’). És probable que fos per això que va ser erigit com a terme estàndard entre molts sinònims: foll, orat, dement, sonat, guillat, tocat del bolet, quan al significat més estricte, i encara llunàtic, maníac, insensat, pertorbat, forassenyat o altres pel que fa als més específics. Recordo la impressió que em van fer les memòries d’infantesa de l’escriptor mallorquí Llorenç Riber, La minyonia d’un infant orat, i haver pensat que m’agradaria incorporar aquest adjectiu tan sonor, orat, al meu repertori. I no s’acaba aquí la sinonímia, perquè després hi ha les variants locals, que són abundoses. Segurament en coneixeu més d’una, però jo, de totes les que he sentit, em quedo amb la selvatana llampat (“No li facis cas que està ben llampat, aquest”) per la imatge que evoca: una persona que ha sobreviscut a un llamp però n’ha quedat irreparablement afectat. Tots, del primer a l’últim, pràcticament escombrats de la vida pública (i aviat de la privada) a causa de la potència difusora dels mitjans.
    I passa la mateixa amb el substantiu: bogeria, com a terme estàndard, s’ha menjat demència, alienació, guilladura, oradura i fins i tot follia, que per a molta gent té regust de mot culte o literari.
    No voldria que aquesta denúncia de la pèrdua de repertori lingüístic fos vista com una mera frivolitat d’erudit. Els especialistes en ensenyament fa temps que alerten que reducció de llenguatge i reducció del pensament van de la maneta, i els comunicòlegs hi afegeixen la devastació per a les habilitats de raonament i reflexió que estan suposant les noves tecnologies de l’escriptura breu. No és gens estrany que la classe política espanyola (ara que hem sabut que el 85% dels parlamentaris són, quina sorpresa, estrictament monolingües) tendeixi al raonament primari. Per això, de la mateixa manera que combatem la seva bel·ligerància amb pacifisme i intel·ligència, també faríem ben fet de combatre el monocultiu verbal amb varietat i riquesa.