“Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia)” d’Alejandro González Iñárritu: dins l’atribolada ment de l’actor

birdman

El cineasta mexicà resident als Estats Units Alejandro González Iñárritu acaba d’aconseguir dos importants guardons per la seva darrera pel·lícula, “Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia)”, en la nit dels Globus d’Or. Els premis al millor guió i millor actor de comèdia per Michael Keaton segur que li donaran una bona empenta per posicionar-se en un bon lloc de cara a la propera cerimònia dels Oscar. La nova proposta del director de “Amores perros” (2000) és una pel·lícula tan estranya i esquiva com subjugant i atractiva que representa tot un repte tècnic i logístic per Iñárritu ja que ha estat rodada en un enrevessat però majestuós pla-seqüència que dura tota la pel·lícula.

Aquest embranzida artificiosa, que alguns corren a considerar com una maniobra narcisista de mirar-se el melic, li serveix al cineasta per retratar amb molta energia i intensitat la davallada irreversible d’un cèlebre actor, Riggan Thomson (Michael Keaton), que ha assolit la popularitat gràcies al seu paper del superheroi “Birdman” i ara es vol redimir artísticament pujant a l’escenari tot adaptant l’obra De què parlem quan parlem d’amor de Raymond Carver a Broadway.

Pel·lícula inclassificable en format de capses xineses que parla del cinema dins del cinema però que aprofita per flirtejar també les polèmiques i tibants relacions entre cinema i teatre tot marcant la distància que separa l’entreteniment majoritari de l’art minoritari. Es segueixen descabdellant temes derivats com la contradictòria dicotomia que sorgeix entre l’èxit fàcil obtingut per aquest cinema massiu de fira a base de les multipropietats dels superherois i la necessitat de buscar el reconeixement i l’aprovació crítica.

S’acosta al tema col·lateral dels estralls o l’ansietat que pot crear la fama en carn pròpia, el preu de la fama, per afrontar la rivalitat caïnita entre actors, duel d’egos narcisistes. Una picabaralla entre bambolines que conté uns diàlegs tan punyents com destructius que surten escopits de la boca del vanitós i petulant actor Mike Shiner (Edward Norton) que vol eclipsar a l’impulsor directe de l’obra teatral Riggan. Un dissortat Riggan, entregat en cos i ànima a la seva rehabilitació actoral que, d’altra banda, arrossega una vida sentimental fallida amb una filla enemistada.

Un cúmul de desgràcies i trompades que acostaria la vida del patètic Riggan al clàssic relat dels perdedors i fracassats si no fos per un enfocament que pren certa distància de tot plegat i les dosis d’enginy, rauxa i gràcia que imposa Iñárritu. Una tragicomèdia esperpèntica i absurda carregada de fina ironia i humor negre, de frivolitat i de dolor, de soroll i fúria i de melancolia i tristesa, amb un personatge tan esberlat i trencadís com commovedor que, a sobre, viu perillosament escindit entre la realitat i la fantasia, entre l’entarimat i els superpoders.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.