L’esport i la política estan força barrejats i qui digui el contrari peca d’ingenu. Ara bé, un dels exponents més evidents d’aquesta situació és el Barça, equip de futbol. Abans que res faré una matisació: no m’agrada gaire el futbol i de l’esport en general, però, de tant en tant, m’agrada veure bons partits. I sí, sóc del Barça, què passa! No gaire, tot s’ha de dir. Com ja deia Montaigne respecte a que teníem la religió o la nació de la zona on ens havíem criat, doncs tenint en compte la meva família i el meu entorn encara ho sóc poc. I per acabar-ho d’adobar vaig treballar durant prop d’un any pel Futbol Club Barcelona de vigilant. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer aquest club des de molts angles diferents i algunes de les misèries que el sacsegen.
Parlar del Barça és parlar de l’exèrcit desarmat de Catalunya, com va definir-lo el culé i comunista Manuel Vázquez Montalbán als anys 60. És cert que el primer partit inaugural del Barça, al 28 de novembre del 1899, enfrontava a un combinat de no espanyols radicats a Barcelona contra anglesos i, per tant, poc podem parlar de catalanisme. Però a partir dels anys 20 el Barça ja entronca amb la catalanitat. El moment clau és la dictadura de Primo de Rivera quan en un partit amistós entre l’equip i la selecció anglesa es va xiular la Marxa Reial, l’himne monàrquic. La resposta del règim a aquesta mostra de dissidència antidictatorial (més que antiespanyolisme, la veritat) va ser contundent: es va tancar el camp sis mesos i es va sancionar el club. A partir d’aquell moment la vinculació entre el club i el catalanisme va ser evident. Només recordar que al 1939 un president del Barça va ser afusellat per prorepublicà i que un dels presidents nomenats a dit pel règim, el Marquès d’Asta, va acabar fastiguejat de les interferències governamentals. En la llegenda del Barça, barreja de veritats i algunes exageracions, hi ha un partit Madrid-Barça amb uns àrbitres tendenciosos que es va saldar amb un escandalós triomf del Barça. També surt la pressió del govern espanyol perquè el gran jugador Di Stefano no fitxés pels blaugrana i molts i molts àrbitres teòricament comprats pel rival blanc, que hauria comptat amb el suport incondicional del Govern.
Amb la democràcia el president blaugrana Núñez va intentar acabar amb el victimisme i aquesta connivència tàcita amb el catalanisme (era del PP) però va acabar flirtejant. L’entronització del catalanisme i el Barça vindria amb el polèmic i genial Joan Laporta, que va presumir del seu abrandat independentisme i que va coincidir amb l’edat d’or futbolística de Guardiola, un altre independentista. I ara què? Doncs ara el debat sobiranista ha passat per damunt del Barça i és utilitzat per uns i altres però el club segueix endavant. Perquè, al final, la política pot influenciar l’esport però el compte de resultats que acostuma a valer més que allò de l’exèrcit desarmat de Catalunya, és si la pilota entra o no. I, per cert, últimament no gaire.
2014-05-27