Banca

Que els diccionaris van per darrere de la realitat ho demostra el fet que avui dia, davant del mot banc, segurament la primera cosa que ens ve al cap és una oficina d’usura, mentre que al diccionari aquesta accepció no apareix fins a la divuitena posició. Les disset primeres estan relacionades amb diverses modalitats d’escons i estructures de fusta, l’última de les quals és justament la que va donar origen a la polisèmia del terme: ‘taula que usaven els canviadors’. En femení la contradicció encara és més grossa, ja quebanca, que igual que son germà també pot ser un seient,  taula o escambell, està en desús. Però atenció: que els diccionaris vagin per darrere no vol dir que no funcionin. Els bancs i banques de fusta porten molt més temps de brega que no pas les entitats bancàries, que no compten amb gaires segles d’experiència. Ara, avesats com estem a la velocitat de la vida moderna, sovint ens passa per alt que la història de la humanitat és cíclica i que allà on ara hi ha la seu ultragalàctica i vidriosa d’una entitat demà hi podria haver uns quants bancals per conrear-hi vinya i pastanagues.
    D’entrada, una dada que convé saber, tenint em compte qui talla el bacallà a la Unió Europea. Quin és l’origen geogràfic del mot que ens ocupa? Doncs ves per on germànic, concretament bank. No deixa de ser significatiu, oi? En canvi, una de les aportacions més tristament famoses a la família prové d’aquesta mediterrània avui austeritzada i sempre sota sospita, concretament de l’italià: bancarrota (banca rotta). Encara més significatiu. I finalment, la curiositat etimològica: el compost caixabanc no és pas cap invent del segle XXI ans un ‘banc amb respatller o sense en què el seient és la tapa d’una caixa’. Segur que en deveu haver vist algun a cals avis, probablement amb un parell de coixins damunt de la tapa de fusta, massa dura per seure-hi amb comoditat. Qui et diu que el creatiu publicitari que es va empescar la versió moderna del terme, convenientment anglofilitzada, CaixaBank, no es va inspirar en la imatge d’un patriarca d’aquells amb barret de copa i mostatxo sòlidament assegut al moble perquè ningú li pispés els calerons que guardava sota les insignes natges?
    Insisteixo, doncs, en la idea de la història cíclica perquè la delirant amenaça dels patriarques contemporanis i els seus comunicats mafiosos podria no ser sinó el primer pas cap a la volta completa: el banquer perdria bitllets i poder per reprendre el seu ofici inicial de fuster, previ pas, això sí, per una de les varietats de seient que dèiem, la que es reserva als acusats: la banqueta.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.