És les relacions humanes, de la vida en comunitat, del treball en equip, de la vida conjugal, és garantia absoluta de transparència. El respecte crea un ambient de cordialitat i seguretat; permet l’acceptació de les limitacions alienes i el reconeixement de les virtuts dels altres. Evita les ofenses i les ironies; no deixa que la violència es converteixi en el mitjà per imposar criteris.
Cal inculcar als nostres fills des de petits un gran afecte i respecte per la gent gran, bé siguin els seus avis, veïns, coneguts majors o persones desconegudes que es troben al carrer. La pèrdua dels valors tradicionals fa que cada vegada més les persones grans siguin marginades, i fins i tot ignorades, donant a entendre la seva aparent inutilitat per a una societat moguda només per les presses, l’estrès i els valors materials. Però una persona gran pot aportar, molts valors.
Avis juguen un paper important en l’educació dels néts. La incorporació dels pares al treball ha provocat que els avis tinguin més responsabilitat, no només en la cura dels néts, sinó també en la seva educació. Les diferents maneres d’educar de pares i avis pot ser un motiu de conflicte, Per això, és important conèixer com s’ha d’actuar.
Mentrestant, els néts, pel simple fet de ser nens, transmetran als avis una vitalitat que els permetrà rejovenir. Els beneficis d’aquesta relació avis- néts és evident, però, els avis no han de ser vistos pels pares com les persones que malcrien als nens, sinó com el braç que s’allarga per ajudar els pares quan ho necessiten. Per aconseguir això, tant pares com avis han de tenir en compte una sèrie de recomanacions:
És important que, des del principi, els avis tinguin clar que els seus néts no són els seus fills i que, per tant, hi haurà decisions que no podran prendre sense consultar-li abans als pares, que són els últims responsables. Això no significa que la seva opinió no import, sinó que tenen un paper complementari que consisteix a col·laborar amb els pares sense suplantar el seu paper.
Per això, els pares d’avui en dia no eduquen igual que els pares de fa uns anys. No obstant això, és habitual veure que els avis comparen la manera que els pares tenen d’educar avui en dia amb l’educació que ells van impartir als seus fills. Utilitzar comparacions no serà constructiu: no ajudarà els pares, que ho veuran com una crítica, i no ajudarà els néts, que veuran com avis i pares s’enfronten.
Davant la creença que els avis estan per maleducar, cal recordar que també han de posar-los regles i pautes als seus néts, havent consensuat prèviament amb els pares. Si els avis no estableixen uns límits, el que els nens han après a casa durant la resta de l’any es perdrà en aquests instants que néts i avis passen junts i després serà molt més difícil per als pares posar-ho en pràctica a casa.
L’experiència no és un valor transferible d’avis a pares, però, és un aspecte del que tant néts com a pares haurien d’aprofitar. El temps que els avis passen amb els seus néts, de vegades superior al que els pares passen amb els fills, els permet convertir-se a vegades en mestres, transmetent als seus néts una perspectiva de la història i de la vida que, ells, per la seva curta edat, no han viscut. És una manera d’ensenyar el valor del record.