El proper divendres celebrarem Sant Gil, patró dels pastors i el qui segons la història afaiçonada per trets magnificents, va esculpir la imatge de la Mare de Déu de Núria, que el proppassat juliol feia 50 anys que va ser solemnement coronada, és a dir exaltada i posada a la veneració de tota la Diòcesi com a Patrona nostra que és. Apropem-nos espiritualment com a pelegrins a la muntanya de Núria, a la capella de St. Gil i al Santuari de Maria per presentar-li l’any transcorregut, les necessitats del present, personals i familiars, i per demanar un futur ple de pau i de benediccions divines per al país i per a la Diòcesi.

Només som feliços quan estimem i som estimats. Viure l’amor concret, que sant Gil testimonià envers els pastors i que la Verge Maria visqué plenament des del seu Cor Immaculat, ens compromet molt. És bo donar una mica de nosaltres, encara és millor donar molt, però el cim de la caritat és donar-ho tot, donar-se del tot. I això feien St. Gil i la Verge Maria anant a la muntanya a ajudar Elisabet. El do que Ella havia rebut ja des del Naixement, la seva Immaculada Concepció, més que un privilegi, és per a Ella un deure que la compromet al servei dels altres. Maria, dona de fe i feliç perquè ha cregut, proclama després el Magnificat, el seu bellíssim càntic de lloança, que, plena d’esperança, canta en nom de tots els pobres del món. Déu compleix les seves promeses i no defraudarà mai els qui en Ell confien. Viure en aquest mateix goig i estendre’l a tot arreu és com un programa o pla de vida per a tots nosaltres. És que el bé no fa soroll. L’autèntic amor és discret i pacient, omple la quotidianitat del viure amb actitud de servei constant. “El qui estima és pacient, és bondadós, el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de les farses sinó de la rectitud… Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no passarà mai”, proclama sant Pau inspiradíssim als Corintis (1Cor 13). Pujar com a pelegrins espirituals a Núria ha de significar un compromís de vida I d’amor.

Al Santuari de Núria trobarem resposta als nostres interrogants i estímul a la nostra vida cristiana. Sant Gil aportà la creu, la campana i l’olla, símbols de la fe, la crida de Déu i la solidaritat amb els germans. I Maria, Mare de Núria, des d’aquestes soledats de la muntanya, atreu cap a la vida, el servei, la generositat de les famílies i els fills demanats humilment, de genolls, amb el cap a l’olla, segons la tradició. En els temps que vivim de materialisme trist i de secularisme distret de Déu i de la dignitat de les persones, Núria ens atreu cap a l’amor a la vida, tota vida, perquè sigui respectada des de la seva concepció fins a la seva mort natural. La vida és un do sagrat, del qual ningú no se’n pot fer l’amo ni en els casos més extrems de dificultat per a una mare, ni en la proximitat de la mort, per febles que ens vegem. Siguem “magnànims”, vivint aquesta virtut de la grandesa d’ànima, ajudant els qui més ho necessiten, els depenents i els més desvalguts. I aquí no hi ha només una obligació de la fe vàlida per als cristians, sinó que és un imperatiu ètic natural que obliga tota persona humana. Quin goig i quina saviesa els pobles que volen viure i legislar amb criteris de vida i no de mort. Siguem homes i dones lliures, amb una llibertat per al bé i per a la dignitat de les persones; una llibertat que, encara que sabem afeblida pel pecat, ens porti vers on hi ha autenticitat humana i veritat, i no ens quedem en comoditats i solucions simples per als problemes personals o socials complexos.

Que Sant Gil i la Mare de Déu de Núria, ens ajudin sempre en les nostres necessitats i intercedeixin perquè construïm entre tots una societat més justa i unida per la reconciliació i la pau social, un país que estimi i respecti sempre la vida, especialment la dels més febles i la dels totalment indefensos com són els qui encara depenen del ventre matern, un país que mantingui viva i sense complexos la seva història fecundada per la saba de la fe cristiana.