Fa uns quants dies, el cuiner francès Sebastien Bras (3 estrelles Michelin) va demanar a la prestigiosa guia gastronòmica que s’oblidés d’ell de cara a la guia del 2018. Que ja estava fart de la pressió de saber que qualsevol dels 500 plats que serveix diàriament al seu restaurant, pot ser motiu i excusa per fer-li perdre una estrella i, per tant, el seu prestigi. Que creu que el públic és prou savi com per triar o no el seu establiment sense que ningú els hagi de beneir la tria. Perquè, tot i que el restaurador sap que els inspectors passen un parell de cops per casa seva per certificar la seva qualitat, també sap que la seva opinió no sol ser de les que donen una segona oportunitat. Diguin el que diguin.

Val a dir que en Bras no ha estat el primer que adopta aquesta solució per poder recuperar el son tranquil i el treball sense pressió. Ja el 1996, Joel Robuchon va renunciar a les tres estrelles que, tossudament, la guia li va retornar uns anys més tard.

Els entenc. Quan venen amics a dinar a casa, poc o molt, sento aquesta pressió. Un obre la seva taula per aconseguir que els convidats estiguin a gust i visquin una experiència positiva. Però el fantasma del fracàs plana per damunt dels fogons.

Nosaltres ho tenim fàcil. Si el rostit queda eixarreït o la sopa un punt forta de sal o pebre, sempre podem esmenar l’error tornant a convidar als amics al cap d’un parell de setmanes perquè vegin que allò ha estat un accident. Un mal dia.

Cert que el restaurador també pot fer-ho amb els clients habituals, convidant-los a tornar i exculpant-los de pagar la factura de la mala experiència. Però la gent com Sebastien Bras no. Ells no es poden permetre el mínim error. Els hi va el prestigi. Com ens passaria a nosaltres si l’amic proclamant al Twiter en marxar, que el filet de llobarro tenia dues espines.

Per això entenc que, tot i la dolçor que els suposa la fama i les estrelles, de tant en tant, algun cuiner famós reclami el dret a l’autodeterminació gastronòmica.