Pau  Plana i Robert Querol parlen sense subterfugis. Des de l’Associació Cultura Popular i Tradicional Aurembiaix (Lleida), han defensat una concepció dinàmica i canviant del patrimoni festiu català. Totes les expressions tradicionals evolucionen, argumenten, i les qualificades com a tradicionals no són una excepció. Reivindiquen que l’objectiu de les expressions culturals és crear elements d’identitat en una comunitat, independentment dels segles, dècades o anys que tingui d’antigor. Les expressions culturals tenen un pedigrí especial, no ho neguem; tanmateix, es neguen a caure en la temptació de fer passar bou per bèstia grossa, i assimilar sense proves que totes les celebracions tenen un origen remot. Falsejar la història de la cultura popular no suposa enriquir-la; simplement suposa falsejar-la.

Deixeu-me començar per l’anècdota. Com sorgeix aquest nom: Associació de Cultura Popular i Tradicional Aurembiaix?

Robert Querol.- Aurembiaix és el nom d’una comtessa d’Urgell, coetània de Jaume I. De fet, les males llengües afirmen que van ser amants. Un soci de l’associació va proposar aquest nom, i la resta de membres el va aprovar. És un nom molt comú en les terres lleidatanes, sobretot vora Balaguer.

Recentment, el Departament de Cultura va organitzar una xerrada per parlar sobre la gestió de les Cases de Festa i els Centres d’Interpretació. Quin funcionament seguiu al Centre de Cultura Popular i Tradicional de Lleida?

Pau Plana.- La gestió del Centre Cultura Popular i Tradicional de Lleida és compartida entre l’Ajuntament de Lleida i Aurembiaix. Es tracta d’una gestió complexa en la mesura que ni nosaltres ni ells som els propietaris del centre, que pertany al bisbat de Lleida. Quan Aurembiaix va demanar un espai per desenvolupar un reguitzell d’iniciatives relacionades amb la cultura popular, la regidora de Cultura va cedir aquest (2012). Vam firmar un conveni segons el qual l’Ajuntament s’ocupa del manteniment de la infraestructura, i nosaltres ens comprometíem a dinamitzar-lo.

R. Q.- Des de llavors hem organitzat i coordinat un fotimer d’activitats. Malgrat que no es tracta d’un centre cívic, perquè no disposa de personal ni un horari fix, hem obert el centre a altres associacions: grallers, grups de músiques tradicionals, associacions que preparen el seguici, etcètera. Com més moviment hi hagi, molt millor. Especialment en l’àmbit musical, que va focalitzar la nostra atenció els primers anys d’existència, hem fet una feina molt important. Hem assessorat conjunts de grallers o ministrers, els hem permès trobar nou repertori més lligat al país.

La història d’Aurembiaix, tanmateix, és molt anterior.

P.P.- Des que vam constituir-nos l’any 2001, sempre hem mantingut una bona relació amb l’Ajuntament. Hem intentat coordinar-nos en l’organització de les Festes, especialment el seguici de la Festa Major, si bé incidint en moltes altres. Sempre hem participat de forma prepositiva en la regeneració d’una nova concepció festiva. Hem treballat molt en la recerca: perquè les festes siguin de gran qualitat, han d’estar ben documentades.
R.Q.- I també hem impulsat nou repertori festiu. El Ball dels cavallets és un bon exemple. Els cavallets eren uns elements genuïnament lleidatans que no tenien ball propi. Juntament amb l’Esbart Sícoris, vam proposar a l’Ajuntament de crear-lo. Vam tardar dos anys (2006-08), però actualment estan plenament consolidats.

Una de les voluntats del Centre de CPTL és crear xarxa entre tots els grups que participen de la cultura popular lleidatana.

R.Q.- La intenció hi és… (riures) En el cicle Diàlegs culturals hem convidat gent que parlés sobre temàtiques molt variades: diables, castells, pessebrisme… Moltes vegades, lamentablement, costa trobar llaços entre diferents grups. És complicat fer entendre que és possible treballar en projectes comuns. Hi ha petits àmbits on es fan avenços, com ara el seguici, però segueix existint aquesta mancança.

P.P.- Si haguéssim de radiografiar les institucions que vetllen per la cultura popular, hauríem de dibuixar tres vèrtexs: els serveis tècnics de la Regidora de Cultura, La Casa dels Gegants de Festa, i el CTPL. Resumidament, podríem dir que l’Ajuntament organitza i dóna suport a moltes activitats i la Casa dels Gegants exerceix com a centre expositiu dels elements festius. De facto, nosaltres fem d’intermediari entre aquestes dues parcel·les. No ens limitem a dotar de contingut els elements festius; volem aprofitar aquests coneixements per dinamitzar les celebracions.

Quina repercussió ha tingut la vostra feina, en aquest aspecte?

P.P.- Com abans deia en Robert, hem aconseguit traslladar les recerques a peu de carrer. El Ball de cavallets que esmentàvem és un exemple, però no pas l’únic. En aquest sentit, l’intent més reeixit ha estat la recuperació del ball de moros i cristians.

R.Q.- A nivell més teòric, gràcies una beca d’Aurembiaix, l’investigador Ramon Fontova va publicar el llibre Les representacions festives a Lleida (1700 – 1975). Es tracta d’un treball molt potent, fruit d’una gran recerca arxivística, que caldria traslladar millor a les entitats de cultura popular. També hem col·laborat amb la Revista Arts del Centre de Belles Arts de Lleida, o altres revistes interessades en cultura popular de Lleida o altres comarques de Ponent. Moltes vegades, la cultura popular està assentada sobre mites que ningú ha contrastat. Per això és tan necessària la difusió d’aquests treballs científics.

Sovint, aquestes recerques hauran trencat creences molt assentades en la població.

P.P.- Un dels grans mites de Lleida és el marraco. Contra la creença popular, és un invent del segle XX. Per a moltes persones, aquest descobriment és una catàstrofe, però nosaltres ho vivim com un fet il·lusionant. Hem de felicitar-nos: un element festiu del segle XX ha aconseguit consolidar-se absolutament entre la població. Actualment és una icona lleidatana. Què més volem?

R.Q.- Sembla que un element perdi importància si no té 500 anys d’antiguitat. Creiem que es tracta d’una concepció errònia. Els lleidatans no vindran a les festes populars simplement dient-los-hi que fa molts anys que se celebren; ho faran si comproven que la qualitat del vestuari, la música, les danses, etcètera, és alta.

En el darrer Canemàs, ens vam fer ressò de l’article “Balls de bastons, balls de diables, moros i cristians i les noces de Ramon Berenguer IV”. En aquest treball, Pau, desmuntaves la creença que la primera expressió de balls de bastons va celebrar-se a Lleida l’any 1150.

P.P.- Sí, la creença que els balls de bastons se celebren en el casament entre Ramon Berenguer IV i Peronella (1151) va fer fortuna gràcies a Amades. Ell va arribar aquesta conclusió a partir d’una font completament indirecta i llunyana: la interpretació d’una interpretació d’una interpretació. Evidentment, aquelles expressions culturals que han estat documentades molts segles enrere tenen un pedigrí especial. Tanmateix, hem d’exigir que les datacions es demostrin documentalment. Si no, estem fomentant el mite de la perdurabilitat.

R.Q.- L’essencialisme és perillós. Quan es defensa sense proves que una expressió tradicional és molt antiga, acostuma a defensar-se també una afirmació derivada: que sempre s’ha desenvolupat seguint el mateix model. Una postura molt perillosa perquè no permet que la cultura popular s’adapti als nous temps. A l’Associació Aurembiaix, pensem que les recreacions històriques, encara que no siguin historicistes, són un camí a explorar.

En l’àmbit de les infraestructures i el turisme, es parla de Lleida-Pirineus com un epítet indissociable. En l’àmbit de la cultura popular hi ha gaire relació entre Lleida i les comarques?

R.Q.- Històricament, Lleida no ha volgut exercir gaire influència sobre aquestes comarques. A diferència de Barcelona, Girona o Tarragona, que conviuen amb altres ciutats poblades, la segona ciutat més nombrosa de la província de Lleida voreja els 15.000 habitants. Per això Lleida ha renunciat ha exercir de capitalitat. No s’hi ha esforçat en la mesura que cap població podia qüestionar-la. En l’àmbit de la cultura popular, la situació és semblant. Les comarques lleidatanes funcionen autònomament.

P.P.- De fet, durant molt temps, el referent de cultura popular a la província de Lleida han estat els carranquers de Cervera. Ells foren innovadors en l’ús de les xarxes socials com a eina de difusió. Certament, la realitat de Lleida és molt diferent que la de Solsona, o aquesta no s’assembla gens la dels Pirineus. Dit això, crec que podríem fer més esforços, a través de la Diputació, per avançar en aquells projectes que ens interessen a tots.

Aprofitant que arriben els reis, acabem l’entrevista amb un desig. Com us agradaria que fos el Centre Popular i Tradicional de Lleida d’aquí 10 anys?

P.P.- No m’agradaria ser malinterpretat, però desitjaria que el 2026 aquesta entrevista no se’ns fes a nosaltres. Segur que nosaltres seguirem participant-hi, però seria positiu que nova gent tirés del carro i aconseguís fer créixer el Centre. Actualment, hi ha la percepció que Lleida no ha documentat el seu patrimoni festiu tan bé com altres terres. Jo crec que no estem tan lluny, i m’agradaria que aquesta tendència es confirmés els propers anys.

R.Q.- Ens agradaria acabar de culminar alguns dels projectes que tenim ideats, com ara el Centre de Documentació o una Biblioteca de consulta. I sobretot, ens encantaria que el CPTL es quedés petit. Seria un bon símptoma que la cultura popular lleidatana té una bona salut.

Guillem Carreras